catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Catequesi sobre el parenostre: 5. Abbà, Pare!

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant les catequesis sobre el parenostre, avui partim de l’observació que, en el Nou Testament, la pregària sembla voler arribar a l’essencial fins concentrar-se en una sola paraula: Abbà, Pare.

Hem escoltat el que escriu sant Pau en la carta als Romans: «Vosaltres no heu rebut un esperit d’esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: “Abbà, Pare!”» (8,15). I als Gàlates l’Apòstol els diu: «I sabem que som fills perquè Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà, Pare!”» (Ga 4,6). Torna dues vegades a la mateixa invocació, que condensa tota la novetat de l’Evangeli. Després d’haver conegut Jesús i escoltat la seva predicació, el cristià ja no considera Déu com un tirà que fa por, ja no té por sinó que sent florir en el seu cor la confiança en ell: pot parlar amb el Creador anomenant-lo «Pare». L’expressió és tan important per als cristians que sovint s’ha conservat intacta en la seva forma original: «Abbà».

És estrany que en el Nou Testament les expressions aramees no siguin traduïdes al grec. Hem d’imaginar com si en aquestes paraules aramees hagués quedat «gravada» la veu de Jesús mateix: han respectat l’idioma de Jesús. En la primera paraula del parenostre trobem immediatament la novetat radical de la pregària cristiana.

No es tracta només d’utilitzar un símbol —en aquest cas, la figura del pare— vinculat al misteri de Déu; es tracta en canvi de tenir, per dir-ho així, tot el món de Jesús abocat en el propi cor. Si fem aquesta operació, realment podem pregar amb el parenostre. Dir «Abbà» és una cosa molt més íntima, més commovedora que dir senzillament a Déu «Pare». Per això algú ha proposat traduir aquesta paraula aramea original «Abbà» per «Papa» o «Papà». En comptes de dir «Pare nostre», dir «Papà, Papa». Nosaltres continuem dient «Pare nostre», però se’ns convida a dir amb el cor «Papa», a tenir una relació amb Déu com la d’un infant amb el seu pare, que diu «papà» i diu «papa». De fet aquestes expressions evoquen afecte, evoquen calidesa, alguna cosa que es projecta en el context de l’edat infantil: la imatge d’un infant completament envoltat per l’abraçada d’un pare que sent una infinita tendresa per ell. I per això, estimats germans i germanes, per pregar bé, hem d’arribar a tenir un cor de nen. No un cor autosuficient: així no es pot pregar bé. Com un nen als braços del seu pare, del seu papà, del seu papa.

Però segurament són els Evangelis els que ens introdueixen millor en el sentit d’aquesta paraula. Què significa per a Jesús aquesta paraula? El parenostre agafa significat i color si aprenem a resar-lo després d’haver llegit, per exemple, la paràbola del pare misericordiós, en el capítol 15 de Lluc (cf. Lc 15,11-32). Imaginem aquesta pregària pronunciada pel fill pròdig, després d’haver experimentat l’abraçada del seu pare que l’havia esperat tant de temps, un pare que no recorda les paraules ofensives que ell li havia dit, un pare que ara li fa entendre senzillament com el trobava a faltar. Aleshores descobrim que aquelles paraules cobren vida, prenen força. I ens preguntem: «¿És possible que tu, o Déu, només coneguis l’amor? No coneixes l’odi?» «No» —respondria Déu— «jo només conec l’amor. «On tens tu la venjança, la reclamació de justícia, la ràbia pel teu honor ferit?» I Déu respondria: «Jo només conec l’amor.»

El pare d’aquella paràbola té en la seva manera de fer alguna cosa que ens recorda molt l’esperit d’una mare. Especialment són les mares les que excusen els seus fills, els cobreixen, no interrompen l’empatia en les seves relacions, continuen estimant, fins i tot quan ells no mereixen res més.

N’hi ha prou amb evocar aquesta única expressió —Abbà— perquè es desenvolupi una pregària cristiana. I sant Pau, en les seves cartes, segueix el mateix camí, i no podria ser altrament, perquè és el camí ensenyat per Jesús: en aquesta invocació hi ha una força que atrau tota la resta de la pregària.

Déu et busca encara que tu no el busquis. Déu t’estima, encara que tu t’hagis oblidat d’ell. Déu veu en tu una bellesa, encara que tu pensis que has malbaratat inútilment tots els teus talents. Déu és no sols un pare, és com una mare que no deixa mai d’estimar la seva criatura. Per altra banda, hi ha una «gestació» que dura per sempre, molt més enllà dels nou mesos de la gestació física; és una gestació que engendra un circuit infinit d’amor.

Per a un cristià, pregar és dir senzillament «Abbà», dir «papà», dir «papa», dir «pare» però amb la confiança d’un nen.

Pot ser que nosaltres també caminem per camins allunyats de Déu, com li va passar al fill pròdig; o caiem en una soledat que ens fa sentir abandonats en el món; o bé, encara, cometem errors i quedem paralitzats per un sentit de culpa. En aquests moments difícils, també podem trobar la força de pregar, tornant a començar amb la paraula «Pare», però dita amb el sentit tendre d’un nen: «Abbà», «Papà». Ell no ens amagarà el seu rostre. Recordeu-ho bé: potser algú tingui coses dolentes dintre seu, coses que no sap com resoldre, moltes amargors per haver fet això i allò… Ell no amagarà el seu rostre. Ell no s’amagarà en el silenci. Tu digues-li «Pare» i ell et respondrà. Tu tens un pare. «Sí, però jo sóc un delinqüent.» Però tens un pare que t’estima! Digues-li «Pare», comença a pregar així, i en el silenci et dirà que no t’ha perdut mai de vista. «Però, Pare, jo he fet això…» «No t’he perdut mai de vista, ho he vist tot. Jo he estat sempre allà, a prop teu, fidel al meu amor per tu.» Aquesta serà la resposta. No us oblideu mai de dir «Pare». Gràcies.

Traducció inicial extreta de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat

 



ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +