catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Catequesi sobre el parenostre: 10. Faci’s la vostra voluntat

Estimats germans i germanes, bon dia!

Continuant amb les nostres catequesis sobre el parenostre, avui ens aturem en la tercera invocació: «Faci’s la vostra voluntat.» S’ha de llegir unida a les dues primeres —«sigui santificat el vostre nom» i «vingui el vostre Regne»— de manera que el conjunt formi un tríptic: «sigui santificat el vostre nom», «vingui el vostre Regne», «faci’s la vostra voluntat». Avui parlarem de la tercera.

Abans de la cura del món de part de l’home, hi ha la cura incansable que Déu té en les lluites entre l’home i el món. Tot l’Evangeli reflecteix aquesta inversió de la perspectiva. El pecador Zaqueu s’enfila dalt d’un arbre perquè vol veure Jesús, però no sap que, molt abans, Déu l’havia buscat. Jesús, quan arriba, li diu: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva». I a la fi declara: «El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut» (Lc 19,5.10). Aquesta és la voluntat de Déu, la que nosaltres demanem que es faci. Quina és la voluntat de Déu encarnada en Jesús? Buscar i salvar el qui s’havia perdut. I nosaltres, en la pregària, demanem que la recerca de Déu tingui èxit, que el seu designi universal de salvació s’acompleixi, primer, en cadascun de nosaltres i després en tot el món. Heu pensat què significa que Déu m’està buscant? Cadascun de nosaltres pot dir: «Però, Déu em busca?» — «Sí! Et busca! Em busca»: busca cadascú, personalment. Que n’és, de gran, Déu! Quant d’amor hi ha en tot això.

Déu no és ambigu, no s’amaga darrere dels enigmes, no ha planificat el futur del món de manera indesxifrable. No, Ell és clar. Si no entenem això, correm el risc de no entendre el sentit de la tercera expressió del parenostre. De fet, la Bíblia és plena d’expressions que ens parlen de la voluntat positiva de Déu envers el món. I en el Catecisme de l’Església catòlica trobem una col·lecció de cites que donen testimoni d’aquesta voluntat de Déu fidel i pacient (cf. n. 2821-2827). I sant Pau, en la Primera Carta a Timoteu, escriu: «[Déu] vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (2,4). Aquesta és, sens dubte, la voluntat de Déu: la salvació de l’home, dels homes, de cadascun de nosaltres. Déu amb el seu amor truca a la porta dels nostres cors. Per què? Per atreure’ns; per atreure’ns a ell i portar-nos endavant en el camí de la salvació. Déu és a prop de cadascun de nosaltres amb el seu amor, per portar-nos de la mà a la salvació. Quin amor més gran hi ha al darrere de tot això!

Per això, resant «faci’s la vostra voluntat», no se’ns convida a inclinar servilment el cap, com si fóssim esclaus. No! Déu ens vol lliures; és el seu amor que ens allibera. El parenostre, de fet, és la pregària dels fills, no dels esclaus; sinó dels fills que coneixen el cor del seu pare i estan convençuts del seu designi d’amor. Ai de nosaltres si, pronunciant aquestes paraules, arronséssim les espatlles com a signe de rebuig davant un destí que ens desagrada i que no reeixim a canviar. Al contrari, és una pregària plena de fervorosa confiança en Déu que vol per a nosaltres el bé, la vida, la salvació. Una pregària valenta, fins i tot combativa, perquè en el món hi ha moltes, massa realitats que no estan d’acord amb el pla de Déu. Tots les coneixem. Parafrasejant el profeta Isaïes, podríem dir: «Aquí, Pare, hi ha guerra, prevaricació, explotació; però sabem que vós voleu el nostre bé, per això us supliquem: faci’s la vostra voluntat! Senyor, capgireu els plans del món, transformeu les espases en relles i les llances en falçs; que ningú no practiqui més l’art de la guerra!» (cf. 2,4). Déu vol la pau.

El parenostre és una pregària que encén en nosaltres el mateix amor de Jesús per la voluntat del Pare, una flama que empeny a transformar el món amb l’amor. El cristià no creu en un «destí» ineluctable. No hi ha espai per a l’atzar, en la fe dels cristians: en canvi hi ha una salvació que espera manifestar-se en la vida de cada home i dona i complir-se en l’eternitat. Si resem és perquè creiem que Déu pot i vol transformar la realitat vencent el mal amb el bé. Per a aquest Déu té sentit obeir i abandonar-se fins i tot a l’hora de la prova més dura.

Aquest va ser el cas de Jesús en el jardí de Getsemaní, quan va experimentar l’angoixa i va pregar: «Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva» (Lc 22,42). Jesús és aixafat pel mal del món, però s’abandona amb confiança en l’oceà de l’amor de la voluntat del Pare. Fins i tot els màrtirs, en la seva prova, no cercaven la mort, cercaven el després de la mort, la resurrecció. Déu, per amor, ens pot portar a caminar per camins difícils, a experimentar ferides i espines doloroses, però no ens abandonarà mai. Serà sempre amb nosaltres, al costat nostre, dintre de nosaltres. Per a un creient aquesta, més que una esperança, és una certesa. Déu és amb mi. La mateixa que trobem en aquella paràbola de l’Evangeli de Lluc dedicada a la necessitat de pregar sempre. Jesús diu: «¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?» (18,7-8). Així és el Senyor, així ens estima, així ens tracta bé. Però jo vull convidar-vos, ara, tots junts, a resar el parenostre. I aquells de vosaltres que no saben italià, que el resin en la seva pròpia llengua. Resem junts.

Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

 



ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +