catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Catequesi sobre els Fets dels Apòstols 16.«Priscil·la i Àquila […] el prengueren a part» (Ac 18,26). Una parella al servei de l’Evangeli

Estimats germans i germanes, bon dia!

Aquesta audiència es divideix en dos grups: els malalts són a l’aula Pau VI —he estat amb ells, els he saludat i beneït; són uns 250. Allí estaran més còmodes per la pluja— i nosaltres aquí. Però ells ens veuran per la pantalla gran. Saludem-nos tots dos grups amb un aplaudiment.

Els Fets dels Apòstols narren que Pau, evangelitzador tan incansable com és, després de l’estada a Atenes, continua amb la cursa de l’Evangeli pel món. Una nova etapa del seu viatge missioner és Corint, capital de la província romana d’Acaia, una ciutat comercial i cosmopolita gràcies a la presència en ella de dos ports importants.

Com llegim en el capítol 18 dels Fets, Pau troba hospitalitat a casa d’un matrimoni, Àquila i Priscil·la (o Prisca), obligats a traslladar-se de Roma a Corint després que l’emperador Claudi hagués ordenat l’expulsió dels jueus (cf. Ac 18,2). Voldria fer un parèntesi. El poble jueu ha patit molt al llarg de la història. Va ser expulsat, perseguit… I, en el segle passat, vam veure moltes, moltes brutalitats que van fer al poble jueu, i tots estàvem convençuts que això havia acabat. Però avui comença a renéixer aquí i allà l’hàbit de perseguir els jueus. Germans i germanes, això no és ni humà ni cristià. Els jueus són germans nostres! I no s’han de perseguir. Entesos? Aquest matrimoni demostra que tenen el cor ple de fe en Déu i ple de generositat envers els altres, capaços de deixar lloc als qui, com ells, experimenten la condició de forasters. Aquesta sensibilitat seva els porta a deixar de preocupar-se per ells per practicar l’art cristià de l’hospitalitat (cf. Rm 12,13; He 13,2) i obrir les portes de casa seva per acollir l’apòstol Pau. Així ells acullen no sols l’evangelitzador, sinó també l’anunci que els porta amb ell: l’Evangeli de Crist que és «poder de Déu per a salvar tots els qui creuen» (Rm 1,16). I des d’aquell moment la seva llar està impregnada del perfum de la Paraula «viva» (He 4,12) que vivifica els cors.

Àquila i Priscil·la comparteixen amb Pau també l’activitat professional, és a dir la construcció de tendes de campanya. Pau de fet valorava molt el treball manual i considerava que era un espai privilegiat del testimoniatge cristià (cf. 1Co 4,12), així com una manera justa de mantenir-se a si mateix sense ser una càrrega per als altres (cf. 1Te 2,9; 2Ts 3,8) o per a la comunitat.

La casa d’Àquila i Priscil·la a Corint obre les portes no sols a l’Apòstol sinó també als germans i a les germanes en Crist. Pau de fet pot parlar de la comunitat «que es reuneix a casa d’ells» (1Co 16,19), que es converteix en una «casa de l’Església», una domus ecclesiœ, un lloc per escoltar la paraula de Déu i per celebrar l’eucaristia. També avui en alguns països on no hi ha llibertat religiosa i no hi ha la llibertat dels cristians, els cristians es reuneixen en una casa, una mica amagada, per pregar i celebrar l’eucaristia. També avui hi ha aquestes cases, aquestes famílies que es converteixen en un temple per a l’eucaristia.

Després d’un any i mig a Corint, Pau abandona aquella ciutat junt amb Àquila i Priscil·la, i es queden a Efes. També allí la seva casa es converteix en un lloc de catequesi (cf. Ac 18,26). Finalment, els dos esposos tornaran a Roma i rebran un elogi esplèndid que l’Apòstol escriu en la carta als Romans. El seu cor estava agraït, i així Pau escriu sobre aquests esposos en la carta als Romans. Escolteu: «Saludeu Prisca i Àquila, col·laboradors meus en Jesucrist, que van exposar la seva vida per salvar la meva: no sóc jo sol a agrair-los-ho, sinó totes les esglésies que no són jueves» (16,4). Quantes famílies en temps de persecució arrisquen els seus caps per mantenir amagats els perseguits! Aquest és el primer exemple: l’acolliment familiar, fins i tot en els mals moments.

Entre els nombrosos col·laboradors de Pau, Àquila i Priscil·la sobresurten com a «models d’una vida conjugal responsablement compromesa al servei de tota la comunitat cristiana» i ens recorden que, gràcies a la fe i al compromís amb l’evangelització de molts laics com ells, el cristianisme ha arribat fins a nosaltres. De fet «per arrelar-se en la terra del poble, per desenvolupar-se fortament, era necessari el compromís d’aquestes famílies». «Però penseu que el cristianisme des del principi va ser predicat pels laics. Vosaltres, laics, sou responsables, pel vostre baptisme, que la fe continuï. Era el compromís de moltes famílies, d’aquests esposos, d’aquestes comunitats cristianes, de fidels laics que han ofert l’humus per al creixement de la fe» (Benet XVI, Catequesi, 7 de febrer de 2007). És bonica aquesta frase del papa Benet XVI: els laics donen l’humus per al creixement de la fe.

Demanem al Pare, que ha optat per convertir els esposos en la seva «autèntica “escultura” viva» (Exhort. ap. Amoris lœtitia, 11) —Crec que aquí hi ha nous esposos: escolteu la vostra vocació, heu de ser la veritable escultura viva—, que vessi el seu Esperit damunt totes les parelles cristianes perquè, seguint l’exemple d’Àquila i Priscil·la, sàpiguen obrir les portes del seu cor a Crist i als germans i transformin les seves cases en esglésies domèstiques. Bonica paraula: una casa és una església domèstica, on es viu la comunió i s’ofereix el culte de la vida viscuda amb fe, esperança i caritat. Hem de pregar a aquests dos sants, Àquila i Prisca, que ensenyin a les nostres famílies a ser com ells: una església domèstica on hi ha l’humus, perquè creixi la fe.

Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada

 



ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +