catala espanol
Facbook Facebook Facebook

Francesc Pardo Artigas

Francesc Pardo Artigas

17 de febrer de 2019

Dilluns passat celebràvem la festa de la Mare de Déu de Lourdes, associada als malalts, i per això aquell dia és la Jornada Mundial dels Malalts.

Fa setmanes vaig ser intervingut quirúrgicament, i durant alguns dies he experimentat de nou la malaltia, la «no fermesa». Quan estàs malalt no només penses en els malalts, sinó que vius intensament l’experiència, amb tot el que significa.

Fa temps que vaig veure per televisió un reportatge d’un matrimoni amb un fill de sis o set anys amb una malaltia molt poc freqüent. No podia respirar per si mateix, ni menjar, ni moure’s, fins al punt que els seus pares l’havien d’estar atenent les 24 hores del dia. Vaig quedar impressionat amb les atencions continuades dels pares, dels seu sacrifici per amor. Aleshores també vaig pensar en altres situacions força semblants que demanen una atenció igualment intensa.

Potser per aquest motiu he reflexionat novament pensant en els malalts, i també en els ancians més dependents. I m’he fet la pregunta de si els recordem o només hi pensem quan ens toca de prop la malaltia perquè la patim o perquè la pateixen persones molt estimades.

Pensem sovint que els malalts són només una càrrega, i no ens adonem que ens humanitzen amb les seves actituds, ens recorden la nostra fragilitat i activen el nostre amor fet servei. Els malalts, a tots, ens fan més humans.

He pensat també en els seus familiars, en els professionals de la salut, metges, infermeres, personal auxiliar, administratius, els responsables de l’atenció religiosa als hospitals i clíniques, els equips de pastoral de la salut de les residències d’avis i de les parròquies.

Però el fet que els professionals de la salut i els altres que atenen aquests malalts exerceixin amb dedicació i encert la seva missió no anul·la la nostra responsabilitat amb relació als qui pateixen malalties o impediments físics i psíquics.

Cal recordar les paraules de Jesús en el judici al final de la vida (Mateu, 25) i les obres de misericòrdia: «Estava malalt i em visitàreu».

Certament que en els hospitals i clíniques cal acomodar-se als criteris i horaris establerts, però això no ha de ser obstacle perquè no ens plantegem la visita als malalts, sobretot en el cas d’aquells amb qui tenim més relació personal. La visita als malalts a les cases cal fer-la, també, d’acord amb la família.

Potser no podrem, per moltes raons, visitar alguns malalts, però sempre cal pensar-hi i que ens sentin propers. De quina manera? Amb la pregària. Sovint ja preguem de moltes maneres pels malalts, però si coneixem o ens informen d’algú que pateix una malaltia, portem-lo a la pregària.

Respecte a la situació de cada malalt, cada persona té una història, unes experiències, una edat... Potser fa temps que té problemes de salut. Si té família o si és algú sense família propera, cal tenir-ho molt present.

La visita és per fer-se proper i escoltar, no per parlar. El malalt, encara que no ho sembli, està molt atent a tot el que passa al seu voltant, als comentaris, als gestos, a les mirades.

Penso en les famílies que tenen malalts a casa, persones que han de cuidar, i per a les quals mostren un gran amor, un esperit de servei constant. Cal encoratjar i ajudar, si s’escau, aquestes famílies cuidadores de malalts, sovint amb molt de sacrifici.

Professionals de la medicina, gràcies també per la vostra saviesa i per la vostra professionalitat.

 

ir atras - anar enrera - go back
La veu de l'església
subir arriba
Este sitio utiliza cookies, puedes ver la política de cookies, aquí -
Política de cookies +