|
 |
|
| Jaume Pujol Balcells. Arquebisbe metropolità de Tarragona |
| EL DIA DEL SENYOR |
| 05/09/2010 |
Fa uns anys, concretament el maig de 1998, Joan Pau II ens va escriure una carta a tots els cristians sobre la santificació del diumenge, que va anomenar precisament Dies Domini, ‘Dia del Senyor’. El tercer manament de la Llei de Déu precisament ens mana santificar les festes, i entre elles els diumenges, dia en què commemorem la resurrecció de Jesús.
Aquest dia fem memòria del descans de Déu que, segons ens diu el llibre del Gènesi, després de crear totes les coses va descansar l’últim dia; i també fem memòria de l’alliberament d’Israel de l’esclavatge d’Egipte i de l’Aliança que Déu va contraure amb el seu poble. Aquest descans necessari l’ha recordat fa poc el Sant Pare quan, dirigint-se als sacerdots que l’acompanyaven en la clausura de l’Any Sacerdotal, ens deia que cal aprendre a descansar. Jesús mateix, amb la seva autoritat divina, reconeix la santedat del dissabte i en fa una interpretació autèntica: «El dissabte ha estat fet per a l’home, i no l’home per al dissabte.»
El descans del dissabte, que és el que mana la Bíblia, ha estat substituït pel del diumenge, perquè el diumenge és el dia de la resurrecció de Crist. Com a «primer dia de la setmana» evoca la primera creació; com a «vuitè dia», que segueix el dissabte, significa la nova creació inaugurada amb la resurrecció de Crist. D’aquesta manera s’ha convertit, per als cristians, en el primer de tots els dies i de totes les festes: el dia del Senyor, en el qual ell, amb la seva Pasqua, dóna compliment a la veritat espiritual del dissabte jueu i anuncia el repòs etern de l’home en Déu.
Per tant, ens cal aprendre a santificar el diumenge. Els cristians santifiquen el diumenge i les altres festes de precepte participant en l’eucaristia del Senyor, que té un paper principalíssim en la vida de l’Església; també abstenint-se d’aquelles activitats que impedeixen de donar culte a Déu i pertorben l’alegria pròpia del dia del Senyor o la necessària distensió de la ment i del cos. Es permeten les activitats lligades a necessitats familiars o a serveis de gran utilitat social, a condició que no creïn hàbits perjudicials per a la santificació del diumenge, la vida de família i la salut. Tal com ens ho recordava Joan Pau II en la carta Dies Domini, aquest dia és també una oportunitat molt bona per a dedicar-nos a obres de misericòrdia, de caritat i d’apostolat.
I tot això no és patrimoni tan sols dels cristians. Amb respecte a la llibertat religiosa i al bé comú cal esforçar-se perquè es reconeguin aquests dies festius com a dies festius legals allí on això no passa. Així es donarà a tothom la possibilitat real de gaudir del repòs suficient i del temps lliure que permetin de tenir cura de la vida religiosa, familiar, cultural i social; de disposar d’un temps propici per a la meditació, la reflexió, el silenci i l’estudi; de dedicar-se a les obres bones, en particular en favor dels malalts i dels ancians. Descansem més i millor quan ens ocupem dels altres!
|
|
| Lluís Martínez Sistach. Cardenal arquebisbe de Barcelona |
| ELS NOSTRES SANTUARIS MARIANS |
| 05/09/2010 |
A la nostra arxidiòcesi tenim santuaris marians dedicats a imatges de la Mare de Déu que foren trobades en un moment històric determinat. El dia 8 de setembre se celebra la festa de la Nativitat de la Mare de Déu, popularment coneguda com la Mare de Déu de setembre o també com la festa de les marededéus trobades, al•ludint al fet que molts santuaris marians celebren el 8 de setembre la seva festa patronal.
Aquests santuaris marians no són només vestigis del passat. Tenen molta vida. La gent s’hi aplega perquè ho senten com a una realitat espiritual molt pròpia, molt seva, com ho fou dels seus avantpassats, dels seus avis i dels seus pares. Els nostres cristians visiten aquests llocs sagrats i els agrada de celebrar-hi la seva fe i els esdeveniments més importants de la seva vida cristiana.
En els santuaris marians, la Mare de Déu està atenta a les peticions dels pelegrins, els acull i intercedeix eficaçment per ells. Normalment hi trobem exvots que fan ben manifesta aquesta actitud maternal de Maria envers tots els seus fills.
Aquests temples, com a presència de l’Església, contribueixen a l’evangelització. Els visiten, també, persones no creients o bé allunyades de l’Església. Per això, des dels santuaris, cal intensificar tot allò que pot ajudar a fer prendre consciència de la motivació religiosa i evangèlica de les visites.
A les noces de Canà, Maria demanà la intervenció eficaç de Jesús davant el problema d’aquells nous esposos: “No tenen vi”. A Canà de Galilea només apareix un aspecte concret de la indigència humana, aparentment petit i de poca importància: mancava el vi en el festí. Però això té un valor simbòlic. En els santuaris es presenten a Maria altres necessitats materials i espirituals. Maria es posa entre el seu Fill i els homes en la realitat de les seves privacions, indigències i sofriments. Es posa al mig, o sigui, fa de mitjancera. Maria intercedeix per nosaltres.
Com a les noces de Canà, Maria, d’una manera o altra, diu a tots els pelegrins i visitants: “Feu tot el que Jesús us digui”. Maria ens porta Jesús i ens porta cap a ell. Per això, convé redescobrir el sentit humà i cristià dels santuaris marians del nostre país per tal de visitar-los, per cercar-hi moments de silenci, de reflexió i de pregària; tot això que l’home d’avui no troba fàcilment enmig del ritme estressant de la vida que porta.
La festa del naixement de Maria se situa en l’inici de la presència més plena de Déu en el camí humà. La Nativitat de Maria ens anuncia ja el naixement del Salvador, la joia de Nadal. El naixement de la Mare anuncia ja –com l’aurora anuncia el dia- el naixement del Fill. El cor i la mirada amorosa de Maria, el cor i la mirada amorosa que varen acollir el Fill de Déu en aquest món s’adreça també ara cap a nosaltres.
Una de les pregàries de la missa del 8 de setembre, amb la magnífica sobrietat de la litúrgia romana, demana que “tota l’Església s’alegri amb el goig de la nativitat de santa Maria, verge, esperança de tot el món i albada de la salvació”.
|
|
| Joan-Enric Vives i Sicília. Arquebisbe-Bisbe d'Urgell |
| UNITS AL BISBE, VISQUEM INTENSAMENT LA PERTINENÇA ECLESIAL |
| 05/09/2010 |
Avui dia 5 de setembre —ara memòria de la beata Teresa de Calcuta— s’escauen els disset anys de la meva ordenació episcopal a la Catedral de Barcelona, amb els bisbes Pere Tena i Jaume Traserra, tots tres elegits pel Papa Joan Pau II per a ser bisbes auxiliars de l’Arxidiòcesi de Barcelona. I ja fa nou anys que, acollint una nova crida, he vingut a servir Urgell i Andorra. Faig meves les paraules del salmista: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat!» (He 10,9 citant el salm 40,8).
Sento vives les exigències de la vocació de bisbe que jo sempre he viscut com un «preparar els camins del Senyor» (Lc 1,76): Anunciar l’Evangeli amb total fidelitat i disponibilitat, treballar sempre per la comunió amb el Sant Pare i el Col•legi dels Bisbes, servei abnegat a la unitat de l’Església, rentar els peus a tothom i exercir sempre la misericòrdia, lliurar cada dia —renovadament— la meva persona i capacitats com en un desposori espiritual amb la meva Església diocesana, unió amb els preveres, diaques, religiosos i laics, Eucaristia i pregària per a la salvació del món, sofriments i creus perquè Jesucrist sigui conegut, estimat i servit, saviesa per a captar els nous signes del temps amb les seves exigències, treball pastoral sempre fet amb esperança i alegria en el cor i en els llavis, crear lligams d’amistat, viure amb austeritat i sense res meu, donar prioritat als pobres i als petits… Tot són dimensions del gran ideal de ser imatge viva del Bon Pastor enmig dels fidels que Ell mateix m’ha confiat. Us demano que pregueu per mi, i en la mesura del possible, que us animeu a secundar i ajudar aquest ministeri del bisbe, que ha estat regalat a l’Església.
Això reclamarà una vivència humil, confiada i joiosa de la pertinença eclesial, sentida i estimada com la família pròpia, o més que la família pròpia. De fet l’Església està formada pels qui segueixen i estimen Jesucrist radicalment, «més que al pare o a la mare» (cf. Mt 10,34-37). El ministeri del bisbe serà valorat i estimat —més enllà de la persona concreta que ens cau bé o no tant, que té relleu social, etc.—, si estimem l’Església i entrem en el seu misteri, per una gràcia de l’Esperit Sant. Hem de fomentar, avui més que mai, un sentit alt de pertinença a la comunitat eclesial. A finals de maig el Sant Pare Benet XVI demanava que els cristians «visquéssim intensament el sentit de pertinença a l’Església, que n’experimentéssim la seva bellesa, essent testimonis de l’esperança davant el nostre món». I reclamava que els moviments eclesials treballessin en sintonia amb la seva Diòcesi i que els laics no se sentissin només cooperadors distants dels sacerdots, sinó que assumissin les responsabilitats que els corresponen en la vida de l’Església.
De fet és tant important que els fidels preguin i estimin el seu bisbe! Que s’hi mantinguin sempre units, amb obediència cordial, l’acompanyin i secundin en el seu ministeri, i celebrin amb joia el jorn de la seva ordenació episcopal ja que la plenitud del sagrament de l’orde, el convertí en un do per a ells i per a tots. Gràcies per l’amor que ens regalem els uns als altres. Gràcies per la fe i els compromisos compartits. Ajudeu-me a ser el que estic cridat a ser, en Jesucrist!
|
|
|
|
