|
Primera part
NORMES SUBSTANCIALS
Art. 1
§1. La Congregació per a la Doctrina de la Fe, d’acord amb l’art. 52 de la constitució apostòlica Pastor Bonus, jutja els delictes contra la fe i els delictes més greus comesos contra la moral o en la celebració dels sagraments i, si cal, procedeix a declarar o imposar sancions canòniques d’acord amb el dret, tant comú com propi, sense perjudici de la competència del penitencier apostòlic i sense perjudici del que es prescriu a l’Agendi ratio in doctrinarum examine.
§ 2. En els delictes de què es tracta en el § 1, per manament del Romà Pontífex, la Congregació per a la Doctrina de la Fe té el dret de jutjar els Pares Cardenals, els Patriarques, els legats de la Seu Apostòlica, els Bisbes i, també, les altres persones físiques de què es tracta en el c. 1405 § 3 del Codi de Dret Canònic i en el c. 1061 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals.
§ 3. La Congregació per a la Doctrina de la Fe jutja els delictes reservats de què es tracta en el § 1 d’acord amb els següents articles.
Art. 2
§ 1. Els delictes contra la fe, de què es tracta en l’art. 1, són heretgia, cisma i apostasia, segons els c. 751 i 1364 del Codi de Dret Canònic i els c. 1436 i 1437 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals.
§ 2. En els casos de què es tracta en el § 1, d’acord amb el dret, competeix a l’Ordinari o al Jerarca remetre, en cas necessari, l’excomunió latæ sententiæ, i realitzar el procés judicial de primera instància o actuar per decret extrajudicial sense perjudici del dret d’apel·lar o de presentar recurs a la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
Art. 3
§ 1. Els delictes més greus contra la santedat de l’augustíssim Sacrifici i sagrament de l’eucaristia reservats al judici de la Congregació per a la Doctrina de la Fe són:
1r. Emportar-se o retenir amb una finalitat sacrílega, o profanar les espècies consagrades, de què es tracta en el c. 1367 del Codi de Dret Canònic i en el c. 1442 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals;
2n. Atemptar l’acció litúrgica del sacrifici eucarístic, de què es tracta en el c. 1378 § 2 n. 1 del Codi de Dret Canònic;
3r. La simulació de l’acció litúrgica del sacrifici eucarístic de què es tracta en el c. 1379 del Codi de Dret Canònic i en el c. 1443 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals;
4t. La concelebració del sacrifici eucarístic prohibida pel c. 908 del Codi de Dret Canònic i pel c. 702 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals, de què es tracta en el c. 1365 del Codi de Dret Canònic i en el c. 1440 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals, amb ministres de les comunitats eclesials que no tenen la successió apostòlica i no reconeixen la dignitat sacramental de l’ordenació sacerdotal.
§ 2. Està reservat també a la Congregació per a la Doctrina de la Fe el delicte que consisteix en la consagració amb una finalitat sacrílega d’una matèria o d’ambdues en la celebració eucarística o fora d’ella. Qui cometi aquest delicte serà castigat segons la gravetat del crim, sense excloure la dimissió o deposició.
Art. 4
§ 1. Els delictes més greus contra la santedat del sagrament de la penitència reservats al judici de la Congregació per a la Doctrina de la Fe són:
1r. L’absolució del còmplice en un pecat contra el sisè manament del Decàleg de què es tracta en el c. 1378 § 1 del Codi de Dret Canònic i en el c. 1457 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals;
2n. L’atemptada absolució sacramental o l’escolta prohibida de la confessió de què es tracta en el c. 1378 § 2, 2n del Codi de Dret Canònic;
3r. La simulació de l’absolució sacramental de què es tracta en el c. 1379 del Codi de Dret Canònic i en el c. 1443 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals;
4t. La sol·licitació a un pecat contra el sisè manament del Decàleg durant la confessió o amb ocasió o amb pretext d’ella, de què es tracta en el c. 1387 del Codi de Dret Canònic i en el c. 1458 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals, si aquesta sol·licitació es dirigeix a pecar amb el mateix confessor;
5è. La violació directa i indirecta del sigil sacramental, de què es tracta en el c. 1388 § 1 del Codi de Dret Canònic i en el 1456 § 1 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals.
§ 2. Sense perjudici del que disposa el § 1 n. 5, es reserva també a la Congregació per a la Doctrina de la Fe el delicte més greu consistent en la gravació feta amb qualsevol mitjà tècnic, o en la divulgació amb malícia en els mitjans de comunicació social, de les coses dites pel confessor o pel penitent en la confessió sacramental vertadera o fingida. Qui comet aquest delicte ha de ser castigat segons la gravetat del crim, sense excloure la dimissió o la deposició, si és un clergue.
Art. 5
A la Congregació per a la Doctrina de la Fe se li reserva també el delicte més greu de l’atemptada ordenació sagrada d’una dona:
1r. Quedant fora de perill el que prescriu el c. 1378 del Codi de Dret Canònic, qualsevol que atempti conferir l’orde sagrat a una dona, així com la dona que atempti rebre l’orde sagrat, incorre en l’excomunió latæ sententiæ reservada a la Seu Apostòlica;
2n. Si qui atemptés conferir l’orde sagrat a una dona o la dona que atemptés rebre l’orde sagrat fos un fidel cristià subjecte al Codi de Cànons de les Esglésies Orientals, sense perjudici del que es prescriu en el c. 1443 del susdit Codi, serà castigat amb l’excomunió major, la remissió de la qual es reserva també a la Seu Apostòlica;
3r. Si el reu és un clergue, pot ser castigat amb la dimissió o la deposició.
Art. 6
§ 1. Els delictes més greus contra la moral, reservats al judici de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, són:
1r. El delicte contra el sisè manament del Decàleg comès per un clergue amb un menor de 18 anys. En aquest número s’equipara al menor la persona que habitualment té un ús imperfecte de la raó;
2n. L’adquisició, retenció o divulgació, amb un fi libidinós, d’imatges pornogràfiques de menors, d’edat inferior a 14 anys, per part d’un clergue en qualsevol forma i amb qualsevol instrument.
§ 2. El clergue que comet els delictes de què es tracta en el § 1 ha de ser castigat segons la gravetat del crim, sense excloure la dimissió o la deposició.
Art. 7
§ 1. Sense perjudici del dret de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de derogar la prescripció per a casos singulars, l’acció criminal relativa als delictes reservats a la Congregació per a la Doctrina de la Fe s’extingeix per prescripció al cap de 20 anys.
§ 2. La prescripció s’inicia d’acord amb el c. 1362 § 2 del Codi de Dret Canònic i del c. 1152 § 3 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals. Això no obstant, en el delicte de què es tracta en l’art. 6 § 1 n. 1, la prescripció comença a córrer des del dia en què el menor compleix 18 anys.
Segona part
NORMES PROCESSALS
Títol I
Constitució i competència del tribunal
Art. 8
§ 1. La Congregació per a la Doctrina de la Fe és el tribunal apostòlic suprem per a l’Església llatina, així com també per a les Esglésies Orientals Catòliques, per a jutjar els delictes definits en els articles precedents.
§ 2. Aquest tribunal suprem jutja també altres delictes, dels quals el reu és acusat pel promotor de justícia, en raó de la connexió de les persones i de la complicitat.
§ 3. Les sentències d’aquest tribunal suprem, emeses dins els límits de la seva competència, no són subjectes a l’aprovació del Summe Pontífex.
Art. 9
§ 1. Els jutges d’aquest tribunal suprem són, per dret propi, els Pares de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
§ 2. Presideix el col·legi dels Pares, com a primer entre iguals, el prefecte de la Congregació i, en el cas que el càrrec de prefecte estigui vacant o el mateix prefecte estigui impedit, el seu ofici el compleix el secretari de la Congregació.
§ 3. És competència del prefecte de la Congregació nomenar també altres jutges estables o delegats.
Art. 10
És necessari que els jutges nomenats siguin sacerdots d’edat madura, amb doctorat en dret canònic, de bons costums i de reconeguda prudència i experiència jurídica, fins i tot en el cas que exerceixin contemporàniament l’ofici de jutge o de consultor d’un altre dicasteri de la cúria romana.
Art. 11
Per a presentar i sostenir l’acusació, es constitueix un promotor de justícia que ha de ser sacerdot, amb doctorat en dret canònic, de bons costums i de reconeguda prudència i experiència jurídica, que compleixi el seu ofici en tots els graus del judici.
Art. 12
Per al càrrec de notari i de canceller es poden designar tant sacerdots oficials d’aquesta Congregació com externs.
Art. 13
Exerceix d’advocat i procurador un sacerdot, doctorat en dret canònic, aprovat pel president del col·legi.
Art. 14
Això no obstant, en els altres tribunals, per a les causes de què tracten les presents normes, poden exercir vàlidament els oficis de jutge, promotor de justícia, notari i patró només sacerdots.
Art. 15
Sense perjudici d’allò que està prescrit en el c. 1421 del Codi de Dret Canònic i en el c. 1087 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals, la Congregació per a la Doctrina de la Fe pot concedir la dispensa del requisit del sacerdoci i també del requisit del doctorat en dret canònic.
Art. 16
Cada vegada que l’Ordinari o el Jerarca rebi una notícia almenys versemblant d’un delicte més greu, feta la investigació prèvia, l’ha de presentar a la Congregació per a la Doctrina de la Fe, la qual, si no avoca a si mateixa la causa per circumstàncies particulars, ordenarà a l’Ordinari o al Jerarca de procedir ulteriorment, sense perjudici, si s’escau, del dret d’apel·lar contra la sentència de primer grau només el Tribunal Suprem de la mateixa Congregació.
Art. 17
Si el cas es porta directament a la Congregació sense haver-se fet la investigació prèvia, els preliminars del procés, que per dret comú competeixen a l’Ordinari o al Jerarca, poden ser realitzats per la mateixa Congregació.
Art. 18
La Congregació per a la Doctrina de la Fe, en els casos en què li siguin legítimament presentats, pot curar els actes, salvant el dret a la defensa, si van ser violades lleis merament processals per part de Tribunals inferiors que actuen per mandat de la mateixa Congregació o segons l’art. 16.
Art. 19
Sense perjudici del dret de l’Ordinari o del Jerarca d’imposar allò que s’estableix en el c. 1722 del Codi de Dret Canònic o en el c. 1473 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals, des de l’inici de la investigació prèvia, també el president de torn del Tribunal a instàncies del promotor de justícia, té la mateixa potestat sota les mateixes condicions determinades en els susdits cànons.
Art. 20
El tribunal suprem de la Congregació per a la Doctrina de la Fe jutja en segona instància:
1r. Les causes jutjades en primera instància pels tribunals inferiors;
2n. Les causes definides en primera instància pel mateix Tribunal Apostòlic Suprem.
Títol II
L’ordre judicial
Art. 21
§ 1. Els delictes més greus reservats a la Congregació per a la Doctrina de la Fe es persegueixen en un procés judicial.
§ 2. Això no obstant, la Congregació per a la Doctrina de la Fe pot:
1r. En certs casos, d’ofici o a instàncies de l’Ordinari o del Jerarca, decidir que es procedeixi per decret extrajudicial, del qual tracta el c. 1720 del Codi de Dret Canònic i el c. 1486 del Codi de Cànons de les Esglésies Orientals; això, però, amb el pensament que les penes expiatòries perpètues siguin irrogades només amb mandat de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
2n. Presentar directament casos gravíssims a la decisió del Summe Pontífex amb vista a la dimissió de l’estat clerical o la deposició junt amb la dispensa de la llei del celibat, sempre que consti de manera manifesta la comissió del delicte i després que s’hagi donat al reu la facultat de defensar-se.
Art. 22
Que el prefecte constitueixi un torn de tres o de cinc jutges per a jutjar una causa.
Art. 23
Si, en grau d’apel·lació, el promotor de justícia presenta una acusació específicament diferent, aquest tribunal suprem pot, com en la primera instància, admetre-la i jutjar-la.
Art. 24
§ 1. En les causes pels delictes de què es tracta en l’art. 4 § 1, el Tribunal no pot donar a conèixer el nom del denunciant ni a l’acusat ni al seu patró si el denunciant no ha donat expressament el seu consentiment.
§ 2. El mateix Tribunal ha d’avaluar amb particular atenció la credibilitat del denunciant.
§ 3. Això no obstant cal advertir que ha d’evitar-se absolutament qualsevol tipus de perill de violació del sigil sacramental.
Art. 25
Si sorgeix una qüestió incidental, el Col·legi haurà de definir la cosa per decret amb la màxima promptitud.
Art. 26
§ 1. Sense perjudici del dret d’apel·lar a aquest Tribunal Suprem, acabada de totes maneres la instància en un altre Tribunal, tots els actes de la causa hauran de ser al més aviat possible transmesos d’ofici a la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
§ 2. Per al promotor de justícia de la Congregació, el dret d’impugnar una sentència comença a partir del dia en què la sentència de primera instància li és donada a conèixer.
Art. 27
Contra els actes administratius singulars emanats o aprovats per la Congregació per a la Doctrina de la Fe en els casos de delictes reservats, s’admet el recurs presentat, en un termini peremptori de seixanta dies útils, a la Congregació Ordinària del mateix Dicasteri, o Feria IV, la qual jutja la substància i la legitimitat, eliminat qualsevol recurs ulterior del qual es tracta en l’art. 123 de la constitució apostòlica Pastor Bonus.
Art. 28
Es té cosa jutjada:
1r. Si la sentència ha estat emanada en segona instància;
2n. Si l’apel·lació contra la sentència no ha estat interposada dins el termini d’un mes;
3r. Si, en grau d’apel·lació, la instància va caducar o s’hi va renunciar;
4t. Si va ser emanada una sentència d’acord amb l’art. 20.
Art. 29
§ 1. Els costos judicials s’hauran de pagar segons ho estableixi la sentència.
§ 2. Si el reu no pot pagar els costos, els haurà de pagar l’Ordinari o Jerarca de la causa.
Art. 30
§ 1. Les causes d’aquest gènere estan subjectes al secret pontifici.
§ 2. Qui viola el secret o, per engany o negligència greu, provoca un altre dany a l’acusat o als testimonis, a instàncies de la part afectada o d’ofici, haurà de ser castigat pel torn superior amb una pena adequada.
Art. 31
En aquestes causes, junt amb les prescripcions d’aquestes normes, a les quals estan obligats tots els tribunals de l’Església llatina i de les Esglésies orientals catòliques, s’han d’aplicar també els cànons sobre els delictes i les penes, i sobre el procés penal d’un Codi i de l’altre.
|
