Data: 4 d’abril de 2021
Quan em disposava a escriure aquesta carta dominical, un cop decidit el títol, l’he posat a google per a comprovar quins continguts oferia la xarxa sobre aquest tema. Heus aquí els titulars dels diferents articles: “La vacuna torna a portar l’esperança a les residències”: la immunització apareix com la llum al final del túnel negre per als centres de persones grans. “Torna l’esperança”: la premsa catalana destaca d’una banda el triomf vital del Barça sobre el Getafe el dissabte al Camp Nou i de l’altra ressalta el sofriment per a portar endavant el partit. “L’esperança torna a Yarmouk”: els serveis de l’Agència de Nacions Unides per als refugiats de Palestina, paralitzats per la guerra, es comencen a activar de nou amb una clínica mòbil que passa consulta cada dimecres.
Aquests són els titulars de les tres primeres notícies que vaig trobar al buscador. Les següents es referien a temes relacionats amb la política, l’economia, amb el món del treball, de l’art, etc. Són temes importants en la vida de les persones, de les famílies i en el conjunt de la societat. L’ésser humà necessita esperar, confiar, lluitar per a aconseguir fites personals, per a canviar la societat, per a millorar les coses. Al llarg de la vida donem cabuda a moltes esperances en les relacions amb les persones, en les expectatives i èxits professionals, i també en els canvis socials.
La qüestió de l’esperança és un element antropològic fonamental que es troba en el centre de la vida humana i que en l’actualitat ha adquirit una importància particular. Encara som lluny del final de la crisi sanitària, i pel que fa a la crisi econòmica, segons sembla durarà més temps, i això provoca una crisi d’esperança en constatar que no s’acompleixen les promeses i expectatives anunciades una vegada i una altra. La desesperança afecta especialment els joves, atrapats en la impossibilitat de trobar una feina, a les famílies amb necessitats econòmiques greus i a les persones grans que se senten descartades després d’haver-ho donat tot en la vida.
L’ésser humà té necessitat d’una esperança que sigui creïble i duradora. Ara bé, on trobar-la? De fet impregna tota la vida, des de les qüestions més importants als petits afers de cada dia. L’esperança es refereix a les coses i sobretot a les persones. Sembrem i esperem en la nostra relació amb la natura i en la relació amb les persones. A vegades els nostres anhels no s’acompleixen; en d’altres ocasions sí, però en veure-les acomplertes, tampoc acaben d’assaciar del tot les nostres expectatives. Potser és perquè la gran esperança només pot estar en Déu, potser és perquè no es tracta d’una idea, o un valor, o un sentiment, sinó que és una persona viva: Jesucrist. Així ens ho va recordar el papa emèrit Benet XVI.
Avui celebrem la resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, un esdeveniment que pertany a la història i que al mateix temps la transcendeix. La seva resurrecció és la nostra esperança, ens allibera de la por i fa que en els nostres cors, en les nostres famílies, en els nostres ambients, revifi l’esperança. Amb l’esperança i la vida hem d’anunciar que Crist ha ressuscitat i renova totes les coses, que ens crida a construir un món nou i ens dona força per a dur a terme aquesta missió. Aquest és el camí per deixar que el nostre cor es transformi i per a transformar el món, per a donar a la societat un nou estil de vida, uns valors nous que afavoreixin el desenvolupament humà segons la lògica de la justícia i la pau, de la solidaritat i l’amor. El papa Francesc fa una crida perquè “somiem junts”, sense por, per a sortir millors d’aquesta crisi, per a construir un món millor, per a viure en fraternitat. En Crist ressuscitat trobarem la força per a aconseguir-ho! Santa Pasqua de Resurrecció a tots!
