Estimats germans i germanes, bon dia!
«Jo sóc amb vosaltres dia rere dia, fins a la fi del món» (Mt 28,20). Aquestes últimes paraules de l’Evangeli de Mateu recorden l’anunci profètic que trobem al començament: «Li posaran el nom d’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”» (Mt 1,23; cf. Is 7,14). Déu serà amb nosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món. Jesús caminarà amb nosaltres, dia rere dia, fins a la fi del món. Tot l’Evangeli queda clar entre aquestes dues cites, paraules que comuniquen el misteri de Déu, el nom del qual i la seva identitat és ser-amb: no és un Déu isolat, és un Déu-amb, en particular amb nosaltres, és a dir amb la criatura humana. El nostre Déu no és un Déu absent, segrestat en un cel molt llunyà; és en canvi un Déu «apassionat» de l’home, amb tanta tendresa amorosa que és incapaç de separar-se d’ell. Nosaltres, els humans, som hàbils per trencar lligams i ponts. Ell en canvi no. Si el nostre cor es refreda, el seu roman sempre incandescent. El nostre Déu ens acompanya sempre, encara que per desgràcia nosaltres ens oblidéssim d’ell. A la línia que divideix la incredulitat de la fe, és decisiu el descobriment de ser estimats i acompanyats pel nostre Pare, de no ser deixats sols per part seva.
La nostra existència és una peregrinació, un viatge. Fins i tot aquells que estan motivats per una esperança simplement humana, perceben la seducció de l’horitzó, que els empeny a explorar mons que encara no coneixen. La nostra ànima és una ànima migrant. La Bíblia és plena d’històries de peregrins i viatgers. La vocació d’Abraham comença amb aquest encàrrec: «Vés-te’n del teu país» (Gn 12,1), i el patriarca deixa aquell tros de món que coneixia bé i que era un dels bressols de la civilització del seu temps. Tot conspirava contra la sensatesa d’aquell viatge. Això no obstant Abraham se’n va. No es fan homes i dones madurs si no perceben l’atractiu de l’horitzó: aquell límit entre el cel i la terra que demana ser aconseguit per un poble que fa camí.
En el seu camí en el món, l’home no està mai sol. Especialment el cristià no se sent mai abandonat, perquè Jesús ens assegura que no es limita a esperar-nos a la fi del nostre llarg viatge, sinó que ens acompanya cada un dels nostres dies.
Quant de temps durarà la cura de Déu per l’home? Fins quan el Senyor Jesús, que camina amb nosaltres, fins quan es preocuparà per nosaltres? La resposta de l’Evangeli no deixa cap dubte: fins a la fi del món! Passaran els cels, passarà la terra, ja no hi haurà esperances humanes, però la Paraula de Déu és més gran que tot i no passarà. I ell serà Déu amb nosaltres, el Déu Jesús que camina amb nosaltres. No hi haurà cap dia de la nostra vida en què deixem de ser una preocupació per al cor de Déu. Però algú em podria dir: «Què estàs dient?» Dic això: no hi haurà cap dia de la nostra vida que deixem de ser una preocupació per al cor de Déu. Ell es preocupa per nosaltres, i camina amb nosaltres. I per què ho fa, això? Senzillament perquè ens estima. Ho heu entès això? Ens estima! I Déu segurament satisfarà totes les nostres necessitats, no ens abandonarà en el temps de la prova i de la foscor. Aquesta certesa ha de quedar-se en el nostre cor per a no sortir-ne mai. Alguns ho anomenen «Providència». És la proximitat de Déu, l’amor de Déu, el caminar de Déu amb nosaltres que s’anomena també la «Providència de Déu»: Ell proveeix per a la nostra vida.
No és casualitat que entre els símbols cristians de l’esperança n’hi hagi un que m’agrada molt: l’àncora. Expressa que la nostra esperança no és vaga; no es confon amb el sentiment canviant de qui vol millorar les coses d’aquest món de manera fantasiosa, fonamentant-se només en la força de voluntat pròpia. L’esperança cristiana, de fet, té les seves arrels no en l’atracció del futur, sinó en la seguretat del que Déu ens ha promès i ha realitzat en Jesucrist. Si ell ens ha garantit que no ens abandonarà mai, si l’inici de tota vocació és un «Segueix-me» amb el qual ell ens assegura que estarà sempre al davant nostre, per què, doncs, hem de tenir por? Amb aquesta promesa, els cristians poden caminar pertot arreu. Fins i tot travessant llocs del món ferit, on les coses no van bé, nosaltres estem entre aquells que continuen esperant. Diu el salm: «Ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal. Perquè […] ets vora meu» (Sl 23,4). Aquí és on apareix, perquè enmig de la foscor cal tenir una llum encesa. Tornem a l’àncora. La nostra fe és l’àncora al cel. Nosaltres tenim la nostra vida arrelada en el cel. Què hem de fer? Agafar-nos a la corda: sempre hi és. I tirem endavant perquè estem segurs que la nostra vida té com una àncora en el cel, a la riba on arribarem.
Per descomptat, si haguéssim de confiar només en les nostres forces, tindríem raó de sentir-nos decebuts i vençuts, perquè el món sovint es mostra refractari a les lleis de l’amor. Prefereix, molt sovint, les lleis de l’egoisme. Però si sobreviu en nosaltres la certesa que Déu no ens abandona, que Déu ens estima amb tendresa a nosaltres i aquest món, aleshores de sobte canvia la perspectiva. «Homo viator, spe erectus», deien els antics. En el camí, la promesa de Jesús «Jo sóc amb vosaltres» ens fa estar dempeus, drets, amb esperança, confiant que el bon Déu ja està treballant per realitzar el que humanament sembla impossible, perquè l’àncora és a la platja del cel.
El poble sant de Déu són persones que estan dempeus —«homo viator»— i caminen, però drets, erectus , i caminen en l’esperança. I allà on va, sap que l’amor de Déu l’ha precedit: no hi ha cap part del món que s’escapi de la victòria de Crist ressuscitat. I quina és la victòria de Crist ressuscitat? La victòria de l’amor. Gràcies.
Traducció inicial de Josep M. Torrents Sauvage per a Catalunya Religió , revisada
