Data: 17 de maig de 2020
En reunions pastorals, després de valorar diverses tertúlies de programes televisius en relació amb el cristianisme i l’Església, hem sentit aquest comentari: «A nosaltres, qui ens defensa?». Perquè, certament, els tertulians se centraven en fets negatius i en opinions força anticlericals, i pocs s’atrevien a defensar objectivament el fet religiós cristià i la mateixa Església. També constatem sovint que en les nostres trobades entre cristians es comenten les dificultats per viure i transmetre la fe en ambients religiosament indiferents, o fins i tot hostils.
Quan ens trobem amb moltes dificultats i fracassos en la nostra missió eclesial, sigui la que sigui, com a preveres, catequistes, responsables d’activitats pastorals, pares, avis, professor de religió… vivim la sensació d’indefensió o d’orfandat. Som orfes? Estem indefensos?
Quan un cristià manifesta la seva fe, es troba amb un somriure irònic perquè se’l considera una peça de museu, algú passat de moda.
Quan pensem en les nostres limitacions, en els pecats personals, en les incoherències, els pecats i febleses de la nostra Església i el que se’ns demana, quedem desconcertats, perplexos i atemorits.
Quan, sovint, ens adonem que els criteris de comportament que tenen prestigi en la societat no s’assemblen a les propostes de l’Evangeli, o en són contraris, podem dubtar que el nostre camí com a deixebles de Jesús sigui el millor per a la vida, la realització personal, la felicitat…
Qui ens garanteix que la comprensió evangèlica cristiana de la vida és la més adequada a la nostra condició humana i la que respon a la recerca del que més desitgem?
En les comunicacions, reflexions i comentaris dels personatges importants segons el món, poques vegades hi descobrim creients convençuts. Aleshores tenim la sensació que els qui la societat escolta i segueix no ens ajuden amb el seu testimoniatge. Al contrari. I de nou, l’exclamació «no tenim qui ens defensi!».
Tanmateix, quan planifiquem les activitats pastorals de les parròquies, institucions, grups… aparentment fa l’efecte que tot depèn de nosaltres, de les nostres possibilitats, recursos i organització. Semblantment succeeix quan revisem i valorem el que hem fet i ens adonem dels resultats aconseguits. Aleshores podem fins i tot arribar a culpabilitzar-nos i a desitjar tenir més encert. També podem pensar en qui ens ajuda i defensa.
Aquesta sensació és semblant a les experiències que també van viure els primers deixebles. Per això Jesús, mirant-nos, ens repeteix avui: «Si m’estimeu guardareu els meus manaments. No us deixaré orfes. Pregaré al Pare que us doni un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre» (Jn 14,15).
Ens cal estar ben convençuts d’aquesta decisió de Jesús, quan insisteix que no ens deixarà orfes i demana al Pare que ens doni un altre defensor, l’Esperit de la veritat.
Certament és gràcies a l’esperit defensor que ell és present entre nosaltres, que podem estar ben convençuts del valor de la nostra fe, que sempre tenim qui ens defensa, perquè són els senzills els qui en saben, i no els savis i importants. Hem d’estar convençuts que l’Esperit ens assisteix en l’exercici de les nostres responsabilitats i ens dona coratge. Atenció: mai no podem valorar del tot els resultats del nostre treball perquè també cal comptar amb l’acció de l’Esperit.
Per això, malgrat totes les dificultats, no ens podem sentir ni orfes, ni sense qui ens defensi. No podem tenir millor defensor!
