Data: 20 de febrer de 2022
Fa temps que hi dono voltes, que hi penso: sovint sento comentaris i valoracions sobre persones en vida, per bé que amb motiu de la seva mort normalment se’n canvia el to, que es fa menys agressiu; també m’arriben comentaris ofensius quan escolto entrevistes o comentaris per la ràdio o la televisió; i ara cal afegir-hi les «piulades» i els blogs amb què es nodreixen les xarxes socials de comunicació. El cas és que, des de l’anonimat o no, molt sovint es fa una valoració molt parcial i sense objectivitat de les persones i dels fets. Fins al punt que és molt fàcil destruir la dignitat i honor d’una persona amb missatges que poden arribar a moltíssima gent. És ben simple posar a les xarxes una opinió, a vegades inventada o falsa, amb el desig de fer mal, de venjança, o senzillament de difondre una xafarderia, potser inventada.
Hi ha una dita popular: «La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos». La paraula escrita a les xarxes es pot convertir en una arma que no fereix o mata materialment, però sí moralment i humanament.
Per això, desitjo remarcar i deixar constància que és del tot necessari que ens esforcem per contemplar la vida amb ulls diferents.
Podem contemplar els fets, les persones i els projectes des de diverses perspectives. Sovint fixem la mirada en allò que és negatiu, que va en contra de la convivència, que deshumanitza la persona, que remarca fragilitats, incoherències i pecats… perquè allò que és cridaner i singular es converteix en notícia. La dita ho expressa: en un bosc fa més soroll un arbre que cau que milers que creixen en el silenci. Molt sovint ens fixem només en l’arbre que cau, ho comentem i ens deixem portar per aquest fet.
Tanmateix, la persona no ha de ser només considerada per les seves circumstàncies i actituds més negatives. Tota persona té sempre unes dimensions positives que cal descobrir i contemplar. A més, cada persona té una història, sovint no coneguda, que ha marcat la seva vida i les seves reaccions. Els nostres judicis sempre seran parcials, perquè es referiran a algunes actituds o fets, però no a tota la persona i a la seva vida en conjunt.
Penso en col·lectius, institucions, projectes, realitzacions… que humanitzen la nostra societat i que són una gran demostració que l’amor fet servei no s’esgota de cap manera i es renova cada dia, però que per algun fet o actitud d’alguns dels seus membres són vituperades sense objectivitat. Sí, penso en l’Església, però alhora penso també en associacions de servei, patronats, i fins i tot en partits polítics.
Així, doncs, hem de deixar de ser crítics? Hem de renunciar a la llibertat d’expressió? De cap manera, però ens cal fonamentar la crítica. Podem expressar-nos lliurement, però conscients que els altres tenen també dret al seu honor, a la seva dignitat i a la veritat, que hem de respectar quan opinem sobre les seves actuacions.
Per a nosaltres cristians, el model o referent és sempre Jesucrist, que actualitza i eixampla el manament de «no dir falsos testimonis ni mentir».
Ell va ser crític amb alguns col·lectius reclosos en la seva ideologia, defensors dels seus privilegis, tancats a la seva predicació i hostils a les seves obres i les seves paraules. Però, sempre i sobretot, Jesús fou misericordiós i just en la valoració dels pobres, dels pecadors, dels considerats indesitjables en aquella societat.
I no oblidem les seves paraules: «No judiqueu i no sereu judicats».
