Data: 10 de maig de 2020
En una sessió de formació sobre el Credo, després de comentar l’afirmació «crec en l’Església Catòlica», alguns dels participants varen intervenir per manifestar que en alguns moments es fa difícil creure en l’Església. Alguns grups de creients contemplen l’Església com un obstacle per creure en Jesucrist, més que la possibilitat d’estar-hi en comunió i confiar-hi. No és una qüestió només d’ara, sinó de sempre, però avui, pels fets que tots coneixem –com la pederàstia, les divisions internes, les dificultats per respondre als nous reptes que se’ns plantegen– apareix la desconfiança. Algunes expressions de mostra: «Crec, però no en l’Església»; «cal enderrocar l’Església per edificar-la de nou»; «jo ja m’entenc amb Déu mateix»; «espiritualitat, sí; religió i catolicisme, no»; «l’Església ha traït el seu fundador i els seus orígens»…
Cal notar que, precisament en aquest temps de Pasqua, les primeres lectures de les celebracions són del llibre dels Fets del Apòstols, que mostra com l’Església continua la missió de Jesucrist enmig de les dificultats externes i internes. Se’ns convida a contemplar com les comunitats cristianes compleixen la missió confiada pel Senyor.
A més, en aquest cinquè diumenge de Pasqua, l’apòstol sant Pere escriu en la seva carta que «Jesús és la pedra angular i que els cristians són pedres vives, poble escollit, poble sacerdotal, nació sagrada, possessió personal de Déu». Per això, el contrast entre aquestes notes sobre l’Església i la seva realitat és la que sovint pot portar a la desconfiança.
Qui ha volgut l’Església? Ras i curt: Nostre Senyor Jesucrist! S’ha especulat sobre en quins moments explícits se’n va produir la «fundació», com si es tractés d’un acte jurídic. Certament, trobem en els evangelis uns moments significatius, com la invitació a la conversió i a la fe; la crida i missió dels dotze apòstols; l’encàrrec a Pere de ser pal de paller –amb el canvi de nom de Simó Pere–; la institució de l’Eucaristia i de fer el memorial d’entrega –com en el darrer sopar–; la reanimació després de la resurrecció de la fe dels deixebles i del grup; la vinguda de l’Esperit… Per tant, és la conseqüència de la vida, mort i resurrecció de Crist, de la seva missió salvadora, que havia de continuar al llarg de la història humana. Per això l’Església neix de la Pasqua del Crist, que per realitzar la seva missió de salvació ha volgut l’Església. Això no vol dir que Crist establís tots els aspectes institucionals que l’Església, amb la inspiració de l’Esperit i la saviesa dels mestres i sants, ha desenvolupat als llargs dels segles.
El Concili Vaticà II expressà magníficament que l’Església és de Déu i dels homes: «És la multitud, el poble, reunida en el Pare, Fill i Esperit Sant».
L’Església és de Déu, i per això és santa; però és dels homes, i per això és alhora pecadora. Tot el Poble de Déu som pecadors, amb més o menys responsabilitat. Tots necessitem la salvació.
Tanmateix, així com som conscients de les flaqueses i pecats, també ens cal ser conscients dels fets que són senyals que l’Evangeli és viu.
No podem tornar a inventar Crist a cada generació, ni reinventem els sagraments ni els evangelis. A cada generació podem trobar-nos amb el Crist, els evangelis i els sagraments gràcies a l’Església.
Crec en l’Església santa i pecadora!
