Data: 11 d’abril de 2021
L’experiència de l’apòstol sant Tomàs, que aquest diumenge de Pasqua escoltarem en la narració evangèlica, m’ha fet pensar, primer, en tots aquells que «no creuen», «dubten», «no saben» o «neguen». I, en un segon moment, en els qui creiem, en els qui confiem en Jesucrist mort i ressuscitat en el si de l’Església.
La narració ens pot fer pensar en persones que tots coneixem, que estimem, que fan camí amb nosaltres i que no comparteixen la nostra fe en Jesucrist. Alguns neguen que sigui possible, d’altres dubten, d’altres ni s’ho plantegen.
Alguns fets que he viscut personalment m’ajudaran a concretar la reflexió: fa uns anys, en la visita a la família d’una difunta a la sala de vetlla del tanatori, després de saludar els familiars, d’una breu pregària i de comentar la celebració de l’enterrament, el marit em demana parlar. Busquem un racó tranquil i m’explica que la seva dona era molt religiosa, però que a ell li ha estat impossible creure. Em digué: «Algunes vegades l’he acompanyat a l’església, he escoltat el que dieu, però a mi se’m fa difícil creure-ho. Què més voldria jo…».
He recordat també altres trobades amb persones que es declaraven «atees», ben convençudes i amb una certa militància: que si la religió era «l’opi del poble»; que creava falses il·lusions perquè la gent esperés el cel i no es comprometés a transformar la terra; que si la religió projectava els nostres somnis i desitjos cap a Déu impedint-nos ser conscients de la nostra realitat; que creure en Déu era el gran obstacle per a la llibertat i el progrés de l’home i de la societat…
Sobretot em preocupa el motiu pel qual persones educades en el cristianisme han abandonat la fe.
També m’he trobat amb persones que, sense manifestar-se creients, valoren, agraeixen i defensen les arrels cristianes del nostre poble i de la nostra cultura. S’adonen que un poble sense esperit, sense memòria, sense tradició, deixa de ser poble perquè ha perdut o està perdent la seva pròpia identitat.
D’altres, per la vida de la reflexió filosòfica, per la via de la bellesa, per l’experiència de la limitació humana, del dolor i del mal, cerquen respostes a les grans preguntes de la vida.
No podem oblidar que tota persona sempre cerca vida, sentit, felicitat, i –si pot– assegurar la plenitud del tast que experimenta en moments de la vida.
Els dubtes de Tomàs m’han fet pensar en la resposta de Jesús ressuscitat: mira’m, palpa’m i feliços els qui creuran sense haver vist.
Avui, els cristians, les nostres comunitats, podem dir: mireu-nos i veureu!
Què haurien de «veure»?
Que vivim a fons la millor notícia dirigida a la persona i a la humanitat: Déu ens estima tant i s’ha fet un de nosaltres en Jesús per oferir-nos la possibilitat de viure estimant i d’assaborir del tot la vida, l’amor i la felicitat que tastem i desitgem.
Que creiem en la resurrecció, és a dir, que la injustícia, el fracàs, la mort i els seus amics han estat vençuts per la mort i resurrecció de Jesús. I per això ens esforcem a transformar el nostre món.
Que ens estimem a semblança de Jesús, fins arribar al perdó dels qui ens han fet o ens fan mal.
Que per a nosaltres tota persona gaudeix de la gran dignitat de ser fill o filla de Déu…
Ho veuen?
