Data: 23 d’agost de 2020
Dijous i divendres vinent fem memòria de santa Mònica i de sant Agustí, mare i fill. Reflexionant sobre la seva vida vaig pensar en vosaltres, mares, i en tantes llàgrimes visibles o invisibles per als vostres fills. Mònica nasqué a Tagaste (Algèria) l’any 332 i morí a Òstia (Itàlia) l’any 387. Fou la mare de sant Agustí, primerament ateu, i després cristià, bisbe, pare de l’Església i referent de la cultura occidental.
Mònica coneix el cristianisme gràcies a una criada, ja que els seus pares eren pagans. Es va casar amb un home gran, de temperament enèrgic i violent, al qual va arribar a convertir amb el seu capteniment.
Va ser mare de tres fills, un dels quals fou sant Agustí, que li va donar moltes alegries per l’èxit en els seus estudis, però alhora un gran sofriment a causa de la seva
vida dissoluta. Plorà molt pel seu fill Agustí i demanà la seva conversió al cristianisme. Ambròs, bisbe de Milà, li aconsellà que pregués molt per ell: «No es perdrà el fill de tantes llàgrimes».
Agustí, primer a Roma i després a Milà, contacta amb el bisbe Ambrós, professor de retòrica com ell. A l’edat de 28 anys, Agustí, ajudat per Ambrós –que fou declarat sant quan va morir–, es convertí, acceptà el cristianisme i va rebre el baptisme a Milà amb un fill seu, Adeodat. Agustí explica la seva vida i conversió en el seu llibre Confessions
, que ha esdevingut un clàssic de la teologia i de la literatura universal.
Recordant santa Mònica penso en vosaltres, mares, i penso en les vostres llàgrimes pels vostres fills i filles.
– Llàgrimes de les mares que heu perdut un fill o filla per malaltia o accident. He estat testimoni de moltes llàgrimes: de la meva mare, de mares de nadons… Aquestes
llàgrimes expressen un gran dolor, perquè només una mare (o un pare) experimenta tan profundament la ferida per la pèrdua del fill. Però són també signe d’amor, de pregària, de necessitat de consol.
– Llàgrimes de les mares que contemplen impotents com els seus fills i filles queden enganxats a la droga cercant noves sensacions, o que, amb el desig d’assolir la bellesa física, cauen en l’anorèxia, o que troben en l’alcohol
l’oblit de la seva situació i del seu malestar. És important que puguin compartir amb algú aquestes llàgrimes i que en la pregària se sentin molt acompanyades per aquell que en va eixugar tantes: Jesucrist.
– Llàgrimes visibles i invisibles perquè el projecte de vida que han procurat per als seus fills amb l’educació i l’exemple de la seva vida aparentment no és el que aquests segueixen. Potser han deixat de banda la fe cristiana. Potser han abandonat uns valors importants o un
estil de vida. No s’han plantejat el compromís del matrimoni en la relació afectiva. No parlen de batejar els fills. Ja són bons, però…
Dues conviccions. Déu mai s’oblida d’ells, i l’educació rebuda és el «material» amb què construiran el seu futur, malgrat que canviïn formes o costums. La situació
actual no és la darrera paraula sobre la seva vida.
– Llàgrimes, perquè s’han vist en la necessitat de cercar mitjans de subsistència i exercir la professió lluny, molt lluny de casa. Tanmateix, la distància no afebleix l’estimació, i fins i tot la pot enfortir.
– Llàgrimes, perquè sembla com si els fills, als quals s’ha donat tot, hagin oblidat, ara que les mares senten el pes de la vellesa, tot l’esforç que els van dedicar. No reben les seves visites, ni trucades, ni delicadeses… Però no es pot perdre l’esperança que s’adonin del que han rebut i que ho agraeixin.
Que tots sapiguem descobrir aquestes llàgrimes, eixugar-les i convertir-les en pregària, com santa Mònica.
Les llàgrimes pels fills mai són llàgrimes perdudes.
