Data: 7 de juny de 2020
En les meves visites a les escoles cristianes de la Diòcesis dedico un temps a respondre a les preguntes dels alumnes de cada curs. Els de primària pregunten sobretot què és un bisbe, què faig, què m’agrada, quin esport prefereixo, quin és el meu equip favorit… Els alumnes d’ESO acostumen a manifestar amb preguntes les seves preocupacions afectives, familiars i també religioses. Els més grans fins i tot entren a Internet per buscar les preguntes més difícils.
Recordo que en la visita a quart d’ESO, en una escola concreta, després de les presentacions i de la meva introducció convidant a fer preguntes, un noi alt i ben plantat –que semblava el portaveu de la classe– s’aixeca i en nom de tots afirma: «Avui tindrà molt poca feina entre nosaltres. Tots hem quedat d’acord que molts de nosaltres no creiem en Déu, i per això no tenim preguntes».
Jo em quedo en silenci per uns moments i tot seguit responc: «Doncs jo tampoc crec en Déu!». Tots es queden sorpresos, però el noi continua: «Vostè sí que hi creu. Ara ens enganya!». Li responc que, en el Déu en qui ells no creuen, potser jo tampoc no hi crec. Aleshores, el noi es gira envers els seus companys i els diu: «Si us sembla, parlem-ne». I així va ser. Els vaig advertir, però: «Si obrim aquest tema en tenim per temps…».
Resumint: en el Déu en qui no creien jo tampoc no hi crec, perquè no és el nostre Déu. Vaig esforçar-me per explicar qui és el Déu que d’alguna manera coneixem i en el qual creiem, perquè confiem en Jesucrist. La conversa fou interessant, i en acabar-se el temps el noi manifestà: «Miri… Gràcies, perquè hem pogut parlar de Déu, que mai no ho podem fer. Ni a casa, ni amb els amics, ni aquí a l’escola».
La pregunta sobre Déu és una qüestió oberta. La vida de tota persona continua essent un misteri ple d’interrogants, que a la curta o a la llarga porten a preguntar-se per Déu. La recerca de felicitat, la pregunta pel destí de cadascú, pel sentit de la vida, per l’amor, per la realització personal… Potser molts no buscaran resposta, però la pregunta és viva i punyent sobretot en els moments de constatació de la fragilitat i de la limitació humanes.
Certament cal afirmar que els cristians creiem en Déu, però en Déu Pare, Fill i Esperit Sant. En Déu, que és Unitat i Trinitat, un sol Déu en tres persones.
I aleshores sol venir la pregunta de sempre: «Com ho sabeu? Com ho podeu afirmar?».
Jesús proclama la Bona Notícia: Déu se’ns ha donat a conèixer com a Pare de l’amor i de la misericòrdia, com a Fill encarnat en la humanitat com a Salvador, i com a Esperit comunicador dels dons divins.
Adonem-nos de la presència i de l’acció de la Trinitat en la nostra vida.
Se’ns va batejar en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, i vam ser embolcallats en el seu amor.
Quan fem el senyal de la creu sobre nosaltres mateixos, invocant Déu Pare, Fill i Esperit Sant, estem recordant que Déu impregna la nostra vida concreta.
La litúrgia de l’Església és plenament trinitària, des del començament, a totes les pregàries, fins a la benedicció final.
Podem parlar del misteri de Déu, però no d’un Déu desconegut sinó de Déu que se’ns ha donat a conèixer perquè ens estima. Jesús ho viu, ho ensenya i ho testifica amb la pròpia vida. Aquesta és la Bona Nova.
