Data: 6 de febrer de 2022

El patiment forma part de la pròpia condició humana i ens acompanya durant tota la nostra vida. Són moltes les causes que el produeixen, però és especialment rellevant tot el que envolta la malaltia i la mort, la nostra i la dels nostres éssers volguts. Com ens recorda el Catecisme de l’Església Catòlica, «la malaltia i el patiment s’han comptat sempre entre els problemes més greus de la vida humana. En la malaltia, l’home experimenta la seva impotència, els seus límits i la seva finitud. Tota malaltia pot fer-nos entreveure la mort. La malaltia pot conduir a l’angoixa, al replegament sobre si mateix, de vegades fins i tot a la desesperació i a la rebel·lió contra Déu. L’acompanyament a la persona que pateix requereix una motivació profunda que ens faci sortir de nosaltres mateixos per anar en busca del qui està sumit en el sofriment. Les altes motivacions i imperatius humans d’altruisme, solidaritat i generositat són molt nobles i dignes de lloança, senyal de la bondat divina en el cor de tot home de bona voluntat. Però aquestes actituds per si mateixes no poden arribar al fons del problema del sofriment, ja que són incapaces de donar sentit al misteri de la malaltia, de la injustícia i de la mort. Jesús es va enfrontar al problema de la malaltia reiteradament. En el seu recórrer els camins d’Israel, es trobà en nombroses ocasions amb tota mena de malalts, de persones que patien, que eren a les portes de la mort. Jesús no roman impassible davant la malaltia, el patiment i la mort. Jesús mostrarà que el malalt, el qui sofreix, és a les mans de Déu, d’un Déu que cuida els homes i que porta un missatge de salvació en la malaltia.

Així doncs, l’acompanyament, segons el model que ens ensenya el mateix Crist, té com a principi i fonament l’amor. Aquell amor que nosaltres rebem de Déu i que li retornem com a amor per Ell i pel proïsme. Acompanyar qui passa per la vall del sofriment, quan aquest es prolonga molt en el temps, quan no hi ha perspectives humanes de millora sinó d’empitjorament, quan els nostres malalts es van agreujant i no hi ha perspectives de curació, quan veiem els nostres éssers volguts que cada vegada són més dependents i quan s’està davant el misteri de la mort… és una tasca heroica que només pot ser realitzada des de la força de l’amor diví.

Tots coneixem persones que estan donant la seva vida cuidant els seus familiars dependents durant molts anys; acompanyant malalts greus, incurables o mentals; visitant assíduament i amb gran paciència, esforç i dedicació tants malalts, ancians i dependents que viuen en solitud. També els hem d’acompanyar.

Cadascun de nosaltres, en la mesura de les nostres possibilitats, estem cridats a acompanyar els qui sofreixen, a semblança de Crist. Són múltiples les oportunitats que se’ns ofereixen, però cal que obrim els ulls i que vegem, com Crist, el patiment de tants germans nostres que moltes vegades roman ocult. Demanem al Senyor que ens faci dòcils a les seves indicacions i que amb la seva gràcia siguem forts i puguem acompanyar els nostres germans que pateixen. Déu mateix ens envia en el seu nom, perquè siguem portadors d’aquell Amor, que és Déu mateix.