Data: 21 de març de 2021
Tots som conscients que necessitem capellans. Ho soc jo, i ho és el consell episcopal en el moment de fer nomenaments per a les parròquies i altres missions. En són els mateixos capellans, que han d’assumir la responsabilitat pastoral de rectors de dues, tres, quatre o dotze parròquies. En són conscients les parròquies, que es troben que el seu rector ha d’atendre diverses comunitats alhora i no els pot dedicar més temps, ni oferir cada diumenge l’Eucaristia. S’hi poden afegir moviments i associacions que desitjarien algun mossèn que els acompanyés i els aconsellés.
Pot sonar a «carta als reis», però desitjo expressar alguns dels meus desigs quan penso en els nostres capellans i en la seva mitjana d’edat.
Desitjo que tots escoltem la petició que jo moltes vegades sento en les visites pastorals: «Necessitem un capellà!». Potser sovint només se’l vol per assegurar algunes celebracions o aplecs, però la veritat és que la presència sovintejada, l’acció i les iniciatives d’un capellà a la parròquia són fonamentals per assegurar la seva missió. Fins i tot recordo les cartes i la resolució de la junta de govern d’algun ajuntament demanant-me un capellà per al bé del poble. La seva resolució indicava que la presència i l’acció del capellà era una qüestió important per al bé comú, i per això prenien l’acord.
Desitjaria que molts nois escoltessin els comentaris, sovint en veu baixa, que fan moltes persones quan ha mort un capellà que ha servit la seva parròquia, el seu poble o vila, el seu barri, i ho ha fet amb amor, generositat, esperit de servei, acollint i ajudant tothom, preocupant-se dels qui sofreixen per les ferides de la vida; des de les celebracions dels sagraments, els actes de pietat, la catequesi, els grups parroquials, el servei al lleure dels infants, impulsant Càritas per als més desfavorits, fins a estimular i afavorir la cultura i les tradicions del poble. Aquestes valoracions, malauradament, no les sent el capellà mentre viu, però les sentim nosaltres quan mor o quan és traslladat a una nova parròquia.
Desitjaria que molts nois escoltessin les comissions de les parròquies que em visiten i em demanen un capellà que hi pugui dedicar més temps, ja que avui molts mossens han d’assumir la responsabilitat de dues, tres –i fins a 12 o més– comunitats parroquials. Tanmateix, desitjaria que escoltessin la meva resposta: no tinc més capellans, en el nostre equip hi juga tothom, fins els més grans i lesionats, i no tinc banqueta de reserva.
Desitjaria que molts nois escoltessin la proposta de Jesús: «Et necessito! Sí, et necessito perquè necessito la teva veu per parlar, per pregar; els teus ulls per contemplar; les teves mans per acompanyar, perdonar, acaronar, beneir, aixecar, conduir, treballar per la salvació de cada persona. Necessito els teus peus perquè el meu Evangeli –que salva i aixeca les persones– pugui ser escoltat arreu. Necessito el teu cor per estimar.
Sí, et necessito, però també et necessiten els infants, joves, adults, ancians, tant els qui ja creuen en mi i els qui em cerquen com aquells que no em coneixen i tampoc no coneixen la meva proposta i oferiment. I fins i tot aquells que afirmen que no tenen necessitat de creure».Desitjaria que tots imaginéssim el futur de les nostres comunitats parroquials. D’aquí a uns quants anys, sense capellans podran continuar vives? Sense capellans no només s’afebleix i s’empobreix la nostra Església, sinó que es produeix un buit notable en la vida social, cultural, de fraternitat dels nostres pobles, viles i ciutats.
El Dia del Seminari, preguem pels nostres seminaristes, i que rebin tot el nostre suport.
