Data: 7 de març de 2021
En aquest tercer diumenge de quaresma es llegeix, com a primera lectura de la Missa, la narració dels deu manaments, al llibre de l’Èxode.
Aquest text m’ha suggerit reflexionar sobre la vigència dels deu manaments avui. Recordo un llibre del monjo Anselm Grün que portava per títol Els deu manaments, camins vers la llibertat, i penso de veritat que cal emmarcar els deu manaments en relació amb l’alliberament i la llibertat.
Als que tenim més anys, parlar dels manaments potser ens suggereix només unes normes que s’havien de complir, ni que fos a desgrat, i que servien per fer examen de consciència abans de la confessió. Però segur que haver estat educats en el compliment dels deu manaments ens ha donat criteris d’orientació per a la vida i per distingir el que està bé i el que està malament.
Les noves generacions potser no coneixen els deu manaments, i als qui els puguin haver après a la catequesi potser els semblarà que són història, una cosa del passat.
Si estem atents a l’actualitat podem descobrir que molts fets mostren que no es compleixen els manaments, tant en l’aspecte personal com social. Quan les persones ja no saben el que és bo i correcte, quan ja no segueixen unes normes, ni nosaltres ni el món esdevenim més humans o més lliures, ens construïm déus absoluts –valors absoluts– que ens esclavitzen o esclavitzen els altres. El llindar del no matar és cada vegada més difús, com ho mostren els atemptats terroristes, els homicidis, la violència, els avortaments, l’eutanàsia, la solució dels problemes amb guerres i amb la llei del més fort.
Quan el matrimoni ja no és una institució sagrada i ja no requereix la fidelitat, es trenquen les famílies. Quan no es respecta el propi cos i el dels altres es perd la dignitat i es pot convertir la sexualitat en una mercaderia. Pensem en les maneres actuals de robar, no només mitjançant els robatoris més habituals, sinó en els comesos per persones amb càrrecs importants; pensem en la corrupció, en les vendes de drogues i armes que roben tantes vides. I podríem continuar, però n’hi ha prou amb tot això com a mostra per adonar-nos de la vigència dels deu manaments.
El poble d’Israel rep els manaments al desert, a la muntanya del Sinaí, sabent que Déu l’ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte i que ara vol oferir-li una aliança d’amor. Per això són rebuts com una distinció especial, no com una càrrega, i perquè el poble sigui un poble lliure. Hi descobreixo qui és Déu i qui soc jo, i alhora quin és el camí de la veritable llibertat personal i social.
Jesús parla dels manaments i els assumeix portant-los a plenitud (Mt 5, 17-20).
Recordem els deu manaments:
Amor a Déu…
El primer: Estimaràs Déu sobre totes les coses.
El segon: No diràs el nom de Déu en va.
El tercer: Santificaràs les festes.
Amor al proïsme…
El quart: Honraràs pare i mare.
El cinquè: No mataràs.
El sisè: No cometràs accions impures.
El setè: No robaràs.
El vuitè: No diràs falsos testimonis ni mentiràs.
El novè: No consentiràs pensaments ni desitjos impurs.
El desè: No desitjaràs els béns del teu proïsme.
Aquests deu manaments s’engloben en dos, això és: estimaràs Déu sobre totes les coses, i el proïsme com a tu mateix, per amor de Déu. (Mt 22, 36-39).
