Data: 22 d’agost de 2021
Els propers dies 27 i 28 d’agost, divendres i dissabte, celebrem la festa de santa Mònica i del seu fill sant Agustí. Mònica neix a Tagaste (actualment, un lloc d’Algèria) l’any 332, i va morir a Òstia (Itàlia) l’any 387.
Mònica va tenir tres fills, un dels quals fou Agustí, que li va donar moltes alegries per l’èxit dels seus estudis però va ser alhora causa de molts sofriments, per la seva vida dissoluta. Ella va plorar molt pel seu fill, i sobretot per la seva inicial negativa a convertir-se al cristianisme. El bisbe de la ciutat de Milà, sant Ambrós, aconsellà a Mònica que pregués molt per ell, i deia que no es podia perdre «el fill que provocava tantes llàgrimes».
A l’edat de 28 anys Agustí es convertí, acceptà el cristianisme i va rebre el baptisme a Milà, amb un fill seu, Adeodat.
Recordant santa Mònica he pensat en les mares i en les vostres llàgrimes pels vostres fills i filles.
– Llàgrimes de les mares que heu perdut un fill o filla per malaltia, accident o, darrerament, a causa de la pandèmia. He estat testimoni de moltes llàgrimes, des de les de la meva mare fins a les de mares de nadons, de joves, d’adults. Aquestes llàgrimes expressen el dolor, perquè només una mare –i també un pare– experimenten la ferida de la pèrdua del fill, però són també signe d’amor, de pregària, per demanar ajuda.
– Llàgrimes de les mares que contemplen impotents com els seus fills i filles queden enganxats a la droga cercant noves sensacions, o que amb el desig de cercar la bellesa cauen en l’anorèxia, o troben en l’alcohol l’oblit de la seva situació i del seu malestar. És important que puguin compartir amb algú aquestes llàgrimes, que trobin ajuda per als seus fills i que en la pregària se sentin molt acompanyades per aquell que va eixugar tantes llàgrimes: Jesucrist.
– Llàgrimes visibles i invisibles, perquè el projecte de vida que han procurat per als seus fills, amb l’educació i l’exemple de la seva vida, aparentment no és el que segueixen. Potser han deixat de banda la fe cristiana; potser uns valors importants o un estil de vida; no s’han
plantejat el compromís del matrimoni en la relació afectiva; no parlen de batejar els fills. Ja són bons, però fan patir. Dues conviccions. Déu mai no s’oblida d’ells, i l’educació rebuda és el «material» amb què construiran la seva vida, malgrat que canviïn formes o costums. La seva situació actual no és la darrera paraula sobre el seu futur.
– Llàgrimes, perquè s’han vist en la necessitat de cercar mitjans de vida i exercir la professió lluny, molt lluny de casa, i per això l’enyorament, la preocupació per ells des de lluny. Tanmateix, la distància no afebleix l’estimació: encara la pot enfortir.
– Llàgrimes, perquè als fills se’ls ha donat tot i ara, amb el pas dels anys i la vellesa dels pares, sembla que ho han oblidat. No reben les seves visites, ni trucades, ni delicadeses… No es pot perdre l’esperança que s’adonin del que han rebut i ho agraeixin.
Quan ens adonem d’aquestes llàgrimes procurem eixugar-les i convertir-les en pregària, com santa Mònica. Les pregàries i les llàgrimes pels fills mai no són llàgrimes perdudes.
