Data: 6 de març de 2022

Una proposta de conversió per a aquesta Quaresma pot ser reflexionar, valorar i créixer en les anomenades virtuts cardinals, de la paraula llatina cardo, que significa «important» o «fonamental». Certament ens hem de centrar en les virtuts teologals, que fan referència a Déu, com la fe, l’esperança i la caritat. Però el catecisme de la nostra Església també concedeix molta importància a les virtuts morals o cardinals, que són la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança.

Potser cal recordar que la virtut és una disposició habitual i ferma a fer el bé. Permet a la persona no solament practicar actes bons, sinó donar el millor d’ella mateixa. La persona virtuosa tendeix al bé amb totes les forces, el busca i l’escull en accions concretes (Catecisme de l’Església Catòlica).

Aquestes virtuts són essencials per a les relacions humanes i l’ordre social, i s’entén que són aquells valors principals i fonamentals a què fèiem esment. Aquestes virtuts, associades també a les virtuts teologals, són punt de referència per a l’orientació de la conducta de la persona cap a una plena humanització, i cap a la construcció d’una societat més justa i sana.

Les virtuts cardinals són una resposta a les ferides propiciades pel pecat en l’ésser humà. Així, cadascuna correspon a la guarició d’un element en particular.

La prudència sol ocupar el primer lloc

No és simplement la primera virtut cardinal, sinó que regula i prepara tota virtut moral. En cert sentit, és la «mare» de les virtuts cardinals. «La prudència és la virtut que disposa la raó pràctica a discernir en tota circumstància el nostre veritable bé i a elegir els mitjans rectes per realitzar-lo» (CEC n. 1.806). En primer lloc, el nostre Catecisme ens diu que la prudència afecta la raó pràctica, és a dir, es tracta de l’encert en l’obrar. La prudència és l’hàbit, llaurat a força de costum, que possibilita a la raó jutjar rectament i determinar allò que s’ha de fer: què, quan i com s’ha d’actuar, si és que s’ha d’actuar. És a dir, no és una virtut negativa o passiva, sinó eminentment activa; no és prudent el que no fa res, sinó el que fa el que ha de fer. Avui dia, no es parla gaire positivament de la prudència i se la relaciona amb el tipus de persona reprimida i avorrida que s’ha de retenir. Tanmateix, la prudència no és covardia, ni el prudent és un timorat que s’hagi de retenir contínuament. Ara bé, per obrar amb prudència és decisiu el coneixement objectiu de la realitat. La nostra acció és encertada si ens atenem a la veritat de les coses, evitant tota superficialitat. El coneixement objectiu de la realitat, sense enganyar-nos a nosaltres mateixos, és decisiu per obrar amb prudència. Cal conèixer i valorar per decidir i actuar.

Pensem en decisions que afecten la pròpia salut, la família, els estudis, la professió, la responsabilitat social, la religió, el trànsit…

A més, la prudència és del tot necessària quan tens una missió de govern, de direcció, de responsabilitat, d’ensenyar, de la política, de pare i mare de família, de pastors de l’Església… I també en la vida de qualsevol cristià conscient que s’esforça per viure amb coherència la seva fe.