Data: 3 d’abril de 2022
Quan parlem de les virtuts –no només de les cardinals, sinó de totes o de qualsevol de les virtuts– hem de tenir sempre davant dels ulls la persona real. La virtut no és una cosa abstracta, distanciada de la vida, sinó que, al contrari, té «arrels» profundes en la vida mateixa, en brolla i la configura. La virtut incideix en la vida, en les accions i en el comportament. Durant diumenges he reflexionat sobre la persona prudent, justa, valenta, i per fi, avui precisament, parlem de persona «moderada» (o també «sòbria»). No es pot ser veritablement prudent ni autènticament just ni realment fort si no es posseeix també la virtut de la temprança. Es pot dir que aquesta virtut condiciona indirectament totes les altres; però cal dir també que totes les altres virtuts són indispensables perquè la persona pugui ser «moderada» o «sòbria».
El qui és moderat és el que és propietari de si mateix. Aquell en què les passions no predominen sobre la raó, la voluntat i fins i tot el «cor». El qui sap dominar-se! Si això és així, ens adonem fàcilment del valor tan fonamental i radical que té la virtut de la temprança, ja que aquesta resulta ni més ni menys que indispensable per a una vida plenament humanitzada. Només cal veure algú que ha arribat a ser «víctima» de les passions que l’arrosseguen, renunciant per si mateix a l’ús de la raó (com per exemple un alcohòlic, un drogat…), i constatem que «ser persona» vol dir respectar la pròpia dignitat i, per això, a més d’altres coses, deixar-se guiar per la virtut de la temprança.
Per poder dominar les passions pròpies, podem pensar en evitar els anomenats pecats capitals: l’enveja, la golafreria, l’avarícia, la luxúria, l’orgull, la mandra i la ira. Cal certament que la voluntat sigui fonamentada per la raó i per les conviccions ètiques i religioses.
Nosaltres cristians sabem que podem comptar amb la gràcia de Déu, amb els seus dons, per configurar les nostres actituds segons les virtuts evangèliques, perquè no és suficient la nostra bona voluntat a causa de la nostra feblesa.
Això no vol dir que l’home virtuós, sobri, no pugui ser «espontani», ni pugui gaudir, ni plorar, ni expressar els propis sentiments; és a dir, no vol dir que s’hagi de fer insensible, indiferent, com si fos de gel o de pedra. No! De cap manera! Només cal mirar com Jesús assaboria la companyia dels amics, reposava a Betània, es deixava convidar en àpats festius, manifestava els seus propis sentiments…
Tanmateix, cal reconèixer que no podem assolir aquesta virtut si no és a través d’un treball i vigilància sobre nosaltres mateixos, comptant amb l’ajuda de Déu.
En això consisteix, doncs, la virtut de la «sobrietat».
