Data: 29 de març de 2020

«Jo soc la resurrecció i la vida»: és l’afirmació de Jesús a Marta en la mort del seu germà Llàtzer, davant del seu sepulcre, a Betània.

Marta es queixava i lamentava el fet que Jesús no hagués estat present en el moment de la mort de Llàtzer, perquè creia que, si hagués estat així, encara seria viu. Ella confiava plenament en Jesús i havia sentit a parlar d’algun fet en què, per la seva intervenció, s’havia produït una resurrecció.

Davant del sepulcre, Jesús, commogut, exclama: «Llàtzer, surt a fora!». I el mort sortí fora del sepulcre i va recuperar la seva vida humana. Aquesta és la narració evangèlica que en el cinquè diumenge d’aquest temps de quaresma proclamarem en totes les celebracions.

L’Església, abans de la Setmana Santa, desitja que afirmem que Jesús és la resurrecció i la vida, i que en ell es compleixen les paraules del profeta Isaïes quan descriu la figura del Messies, del qui havia de venir i era esperat. El qui és la vida fa sortir del sepulcre el seu amic Llàtzer. També ell, el Senyor de la vida, ens pot fer sortir dels nostres sepulcres.

Podem pensar que nosaltres som vius i que en aquests moments no som en cap sepulcre. És cert que som vius materialment, físicament, però alhora també podem estar posats en els nostres propis «sepulcres».

A què em refereixo amb aquests «nostres propis sepulcres»?

Doncs, a totes aquelles situacions i experiències que ens fan viure sense il·lusió, sense ànims ni alegria, sense esperança, permanentment disgustats i enfadats amb tothom, insatisfets i sense capacitat d’estimar.

– Quan no trobem gust a la vida a causa de la solitud que experimentem, malgrat que estiguem envoltats d’altres persones. Quan no ens sentim ni estimats, ni valorats, ni ajudats, i sense forces i ànims per afrontar el dia a dia amb els seus maldecaps.

– Quan s’experimenta el rebuig a causa de la nacionalitat, la raça, la religió, la situació social, les opinions… i es viuen sentiments de marginació.

– Quan es presenten situacions de malaltia, de debilitat física, en les quals ens preguntem el perquè del sofriment, i estem neguitosos i molt preocupats pel nostre futur.

– Quan es viu l’experiència de la mort de persones estimades; quan sorgeix la queixa sobre el sentit de la mort, de per què s’ha mort aquella persona, i quan l’enyorament i el buit poden portar amargor i depressió.

– Quan l’egoisme s’ha apoderat d’algú i provoca que pensi i actuï només per satisfer el propi ego, prescindint de tota altra consideració i de tot altre valor.

– Quan s’està cansat de fer el bé, de servir, d’estar atent sempre a les necessitats dels altres, d’assumir les pròpies responsabilitats, sense rebre mai cap satisfacció ni agraïment.

– Quan volent fer el bé i actuar correctament no ens en sortim, i aleshores ens desanimem.

– Quan som conscients dels nostres pecats perquè hem trencat la relació amb Déu, amb els altres i amb nosaltres mateixos.

– Quan notem que s’afebleix la fe, que no es tenen ganes de pregar, ni de celebrar l’Eucaristia, ni de mantenir la comunió amb la comunitat cristiana.

– Quan, pels motius que siguin, ja no ens queda esperança…

Aleshores ens cal creure que Jesús, el qui és la resurrecció i la vida, davant de cadascun de nosaltres crida el nostre nom i exclama: «Surt a fora!».