Data: 25 d’octubre de 2020
«Per la vostra gran bondat i per amor del vostre nom m’heu alliberat. Vaig recordar-me de la vostra pietat i de l’amor que heu guardat des de sempre, Vós que allibereu els qui esperen en Vós i els salveu dels qui els volen fer mal»(Sir 51,3).
Aquest text de l’Antic Testament és un fragment de la primera lectura de la celebració de la missa de sant Narcís, i remarca la convicció que Déu allibera.
Qui no desitja ser lliure?Volem ser lliures, però ens adonem que la nostra llibertat està molt condicionada. Constatem que estem sotmesos a diversos mals, a limitacions personals, a la nostra història, a la convivència en societat. Però –sobretot nosaltres cristians– anomenem «pecat» al mal que trenca la relació amb Déu, amb els altres, amb nosaltres i amb l’entorn, i per això ens esclavitza.D’aquest esclavatge potser sovint no en som conscients, i això és el pitjor. El cristià, precisament conscient de l’amor de Déu, pot sentir-se alliberat amb la condició de demanar i rebre el perdó. Alliberat en el seu ésser més profund, és capaç de viure i afrontar amb llibertat i responsabilitatles situacions difícils que se li presentin.
L’experiència de ser alliberat ha de ser viscuda pel cristià, pel deixeble de Jesús.
Sant Narcís, en el pensament popular, està unit a l’alliberament, amb el fet–llegendari o no– de les mosques alliberadores. El cartell de Fires de l’any passat ho mostravagràficament amb un sant Narcís actual, dirigint la mosca alliberadora.
Per això la pregunta és:«De quinsmals ens cal avui ser alliberats?».
De tot allò que ens deshumanitza, ens esclavitza i posa en perill la nostra dignitat i la de tota persona.
Alliberats de les incoherències que podem viure com a cristians.
Alliberats de pensar només en els béns materials com a única finalitat de la vida, oblidant els béns de l’esperit.
Alliberats de no respectar els drets humans, i de cercar la solució dels problemes per mitjà de la violència.
Alliberats d’esdevenir ciutadans sense ser responsables dels nostres deures, o de governar la ciutat sense respondre a les veritables necessitats dels ciutadans.
Alliberats de menystenir els altres i, especialment, els qui pensen diferent.
De la temptació de l’individualisme, que sempre engrandeix el jo i no té en compte ni el tu ni els altres.
Dels nostres prejudicis en relació amb els qui són diferents, als immigrants, als forasters, als qui pensen diferent.
I de les situacions que ens impedeixen esdevenir lliures de tot esclavatge.
Tanmateix, el qui se sent alliberat ha de convertir-se en alliberadorde les persones i dels seus mals. Per això primer cal estar molt atents a tot allò que fa mal i fereix els altres, especialment els que tenim al nostre costat. Sovint m’he de preguntar: què fa patir i necessiten els qui formem la família? Què fa patir els veïns i amics? Què fa patir i necessiten els ciutadans? Què fa patir i sofrirels més vulnerables, que no poden participar del benestar que vivim? I després ens cal actuar en la mesura de les nostres possibilitats.
La finalitat és viure en llibertat tot respectant i cercant també la llibertat dels altres. I perquè això sigui possible cal respectar la dignitat de cada persona, procurar pel seu desenvolupament, vetllar per la bona convivència, tenir interès pels afers públics, per la necessitat del diàleg i la participació en les decisions que afecten la comunitat.
El cristià és alliberat, i allibera.
