Data: 3 de maig de 2020
El títol d’aquesta reflexió me l’ha suggerit l’evangeli d’aquest diumenge, conegut popularment com el del Bon Pastor. Jesús se servia d’imatges ben populars del seu temps per presentar-se. Una de les imatges vives d’aquella època era la del pastor amb el seu ramat. A Israel, des de sempre, era conegut l’ofici de pastor, que cuidava i guiava el ramat. Avui només veiem ramats quan anem a la muntanya o en reportatges de televisió.
«Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir» és una de les expressions que fa servir Jesús per explicar la seva missió. També subratlla que ell és el pastor del ramat i que les ovelles reconeixen la seva veu.
Fixem-nos que la paraula «pastoral» ha esdevingut del tot necessària quan parlem de la missió de l’Església, de les seves activitats, dels qui exerceixen la responsabilitat de servir-la pel sagrament de l’ordenació i per la designació de serveis. Parlem de la missió pastoral, de la pastoral dels malalts, de la catequesi, de la família, litúrgica… També parlem dels «pastors» de la comunitat, del consell pastoral, de laics amb missió pastoral.
I tot això, en una societat eminentment industrial i tecnològica, en què cada vegada som més les persones que no hem tractat mai directament amb cap pastor de carn i ossos. No hi fa res, però ens cal entendre el perquè de l’expressió de la qual se serveix Jesús.
En el seu temps, Jesús vol marcar la diferència amb els caps i líders religiosos d’Israel, als quals tant se’ls en donava de les «ovelles», i per això aquestes no en feien cas. Després de Jesús, en la història de l’Església, l’expressió es fa servir per indicar que cal continuar la missió amb les actituds de Jesús com a Bon Pastor.
He sentit alguns comentaris de cristians que diuen que els sap greu ser considerats ovelles per allò de ser un grup compacte, gregari, sense personalitat pròpia, que només ha d’obeir i no pensar. Però aquesta visió és molt llunyana i contraposada a la voluntat de Jesús i de l’Església.
La narració evangèlica remarca dues actituds fonamentals de Jesús com a Bon Pastor: ell crida cadascú pel seu nom i les ovelles el reconeixen; i ell ha vingut per donar vida a desdir.
La crida a cadascú pel seu nom manifesta l’atenció personalitzada a cada persona en la seva individualitat. Jesús té un designi, una paraula, un reconeixement personal que ens ha de fer sentir que per a ell som únics.
I ell ha vingut per donar vida a desdir, i no a prendre vida i fer destrossa. L’expressió ens recorda la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció. Certament Jesús, el Bon Pastor, ha donat la vida per tots nosaltres i per la humanitat per vèncer la mort amb la seva mort. En la seva resurrecció es manifesta el triomf de la vida en plenitud i per sempre.
En algunes entrevistes he llegit que algunes persones es manifesten «no creients» perquè volen viure sense limitacions.
Nosaltres potser també en alguns moments tenim la temptació de pensar que sense seguir Jesús seríem més lliures, que ens podríem realitzar millor, i que tindríem possibilitats de viure més intensament.
Doncs no. Fiem-nos de la paraula del Senyor, de la seva vida, mort i resurrecció.
