Data: 31 de gener de 2021
Dimarts, dia 2 de febrer, festa de la Candelera, celebrem el dia de la vida consagrada. En aquesta jornada recordem, valorem i donem gràcies a les persones que han consagrat tota la seva vida a Déu i als germans, i ens unim a la seva pregària.
I precisament cal ara reflexionar sobre la vida consagrada en un temps en què moltes famílies religioses viuen una crisi de vocacions.
Constatem que moltes congregacions han deixat de dirigir escoles, malgrat que en conservin la titularitat. Succeeix semblantment amb les residències d’ancians, clíniques i hospitals. Alguns pobles i viles s’han quedat sense cap comunitat religiosa. A la Diòcesi de Girona, quatre monestirs de monges contemplatives han estat clausurats. Alhora, cal reconèixer que la mitjana d’edat de les comunitats és elevada, i que en el nostre entorn no es dona cap augment de vocacions.
Però precisament és en aquests moments que és més necessari que mai valorar i agrair el que significa la vida consagrada per a la nostra Església i la nostra societat.
Per a què serveixen els frares i monges? En les meves visites a escoles cristianes, a les classes d’ESO, aquesta és una de les preguntes que sovint m’han fet, sobretot les noies. Però també l’he sentida moltes altres vegades, sobretot pensant en les comunitats contemplatives. En referència a les monges i frares de «vida activa», que gestionen escoles, residències, hospitals, serveis socials i altres institucions de serveis, s’entén la seva vida i el servei que realitzen. Però sovint no s’acaba d’entendre que alguns i algunes es dediquin a resar, i s’oblida que aquestes persones també treballen.
Jo, intentant respondre a totes les qüestions, vaig respondre que aquesta pregunta no em semblava encertada, perquè estava feta a partir d’un criteri únicament productiu. Per a mi la pregunta no és per a què serveixen, sinó quin testimoni donen i quin servei fan a l’Església i al món, personalment i comunitàriament.
El primer servei que ofereixen no és el que fan, sinó el que són. La seva vida és un testimoni de l’Evangeli viscut radicalment des de la pobresa, la castedat i l’obediència. Són icones d’una vida diferent, d’amor a Déu i a les persones, consagrant la seva existència sense esperar gratificacions, segons el «carisma o les finalitats» dels fundadors, que han volgut donar resposta als reptes de cada moment de la història. També són icona de les comunitats cristianes per la seva convivència fraternal. Alhora, ens mostren la necessitat de Déu, de la pregària, de la disponibilitat, de la netedat de vida, de l’austeritat, de la comunitat, del servei.
Certament, cal valorar també totes les seves obres del passat i les d’avui. Hem d’adonar-nos que la seva aportació a la societat és molt important i necessària. En un temps d’oblit de Déu i d’individualisme ens recorden el primer i segon manament, estimar Déu i els altres amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces. Ens recorden la necessitat de la fraternitat i de saber compartir fins i tot els béns. També ens presenten la necessitat de l’austeritat, de la fidelitat a uns compromisos. Són sal i llum, segons les imatges evangèliques, que donen gust i il·luminen la vida.
El papa Francesc, dirigint-se als consagrats i consagrades, els va dir: «Volia dir-vos una paraula, i la paraula era “joia”. Sempre, on hi ha els consagrats, sempre hi ha joia: aquesta és la bellesa de la consagració».
Us donem gràcies a tots vosaltres els consagrats, religiosos i religioses, monjos i monges, contemplatius, laics consagrats, membres d’instituts seculars, ermitans i ermitanes i verges consagrades.
Gràcies, i coratge!
