Data: 9 de maig de 2021
Des del diumenge de Pasqua, cada diumenge i cada dia d’aquest temps pasqual hem celebrat la resurrecció de Jesús, i això m’ha portat a meditar de nou sobre el fet del ressuscitat. Sabem que no creiem només en Jesús, sinó en Jesús mort i ressuscitat, i aquesta és l’afirmació central de la nostra fe i que sovint provoca interrogants. Potser també m’han fet reflexionar algunes afirmacions que he llegit: la resurrecció és un mite, és un invent dels apòstols per guardar i exaltar la memòria del seu mestre. En expressió popular, sovint el dubte es manifesta amb l’expressió «d’allà, de la mort, no ha tornat ningú».
– Aquell home, conegut com a Jesús de Natzaret o el natzarè, que va passar pel món fent el bé, alliberant de tot mal, anunciant la Bona Nova de l’amor de Déu i el seu designi salvador… que morí crucificat, després de ser condemnat religiosament i políticament, va ressuscitar. Aquesta és la nostra fe, la nostra convicció més fonamental.
– Certament que no tenim constància que algú contemplés «el moment de la resurrecció», però sí que tenim testimonis que varen viure i experimentar la seva presència com a ressuscitat. Després del que havien passat els apòstols i deixebles, qui s’atreviria a parlar de resurrecció d’un crucificat i donar-ne testimoni arriscant la vida i donant-la per afirmar aquesta certesa?
– Era el mateix Jesús que havien conegut com a mestre i amic pels camins de Palestina, però no era viu de la mateixa manera que quan vivia humanament. Ara, ressuscitat, era viu d’una manera molt diferent, d’una manera nova, quasi inexpressable. Per això calia deixar clar que no era «un fantasma» –ja que menjava davant d’ells– ni fruit de la seva imaginació, sinó algú a qui és possible «veure i tocar», fins les seves ferides a la creu, com comprovà Tomàs en resposta als seus dubtes. A més, el mateix Jesús els encomanava de continuar la seva missió, la seva presència i acció en el món, assegurant-los l’Esperit Sant.
– El testimoni dels apòstols que trobem en el Llibre dels Fets i en altres escrits del Nou Testament manifesta la seva experiència que Jesús, el qui va passar fent el bé i guarint els malalts, el qui va ser crucificat, ha ressuscitat. Certament que no s’ha donat a conèixer a tot el poble, sinó a uns escollits que l’havien acompanyat en la seva vida.
– No és que Jesús sigui vivent perquè ho decidiren els apòstols i deixebles, sinó al revés. Aquests foren capaços de realitzar la missió encomanada, fins a sofrir persecució i la mort, perquè Jesús havia ressuscitat i els prometé: «Seré amb vosaltres cada dia fins a la fi de la història, i rebreu l’Esperit Sant».
– La resurrecció de Jesús, el crucificat, no és un mite, no és un conte; no és una manera de justificar l’aparent fracàs de Jesús viscut pels seus deixebles; no és una invenció dels deixebles, homes i dones, per assegurar la memòria i la validesa del seu mestre… És un fet que s’ha realitzat en un temps i moment concret de la història humana, en un lloc ben determinat.
En qui creiem? En Jesús mort i ressuscitat.
Per això ja vivim i esperem que la nostra història personal i la de la humanitat acabi en la resurrecció.
