Data: 22 de març de 2020
Dijous passat celebràvem sant Josep, i per això avui ens cal recordar la missió del seminari, dels seminaristes i, sobretot, la necessitat de capellans per a la missió de l’Església.
Molt sovint els fidels de parròquies es lamenten que el mossèn assumeixi la responsabilitat de diverses parròquies i no pugui dedicar-los més atenció. Cada vegada que algun mossèn mor o s’ha de jubilar per les limitacions o es posa malalt, el comentari dels altres mossens i de laics és: «Senyor bisbe, com s’ho farà?». Jo acostumo a respondre: «No com m’ho faré, sinó com ens ho farem tots plegats», perquè la manca de preveres és un repte per a tota l’Església i per a totes les comunitats. A més, cal ser conscients de l’edat de la majoria de preveres, que indica un possible agreujament del problema en el futur.
La necessitat de capellans és una qüestió que ens afecta a tots, no només al bisbe, i que es nota encara més quan cal fer nomenaments.
Adonem-nos que en el darrer Sínode de bisbes, el de l’Amazònia, s’ha plantejat i reflexionat sobre aquest problema, que certament afecta aquell gran territori, però també moltes diòcesis d’Europa, i també a Girona.
És cert que algunes de les funcions que tradicionalment assumien els capellans les poden assumir laics no ordenats, com l’economia, cuidar-se del patrimoni, ser responsables de la catequesi i altres activitats pastorals, dirigir celebracions dominicals en absència de prevere amb l’encàrrec del bisbe, exercir els serveis litúrgics de lectors, cantors… Però pensem que per a l’Eucaristia –del tot necessària per a la vida dels cristians i de les comunitats– i per a la celebració d’altres sagraments cal l’ordenació presbiteral, i per això sempre es necessiten capellans.
I aquests són cristians que se senten cridats per Déu a exercir aquest gran servei, després dels anys de formació en el seminari i ser acceptats i ordenats pel bisbe diocesà. Ens podem preguntar com es produeixen aquestes vocacions per col·laborar a fomentar-les.
Cal que els cristians, joves o no tan joves, visquin una relació personal amb Jesucrist, que els permeti escoltar la seva crida quan es pregunten pel sentit de la seva vida i decidir a què la volen dedicar.
Calen comunitats cristianes en què els joves participin, i en les quals la missió del capellà sigui valorada.
També és necessari que algú faci la pregunta: «I tu, per què no capellà?». O que si un jove manifesta alguna inquietud en aquest sentit pugui ser ajudat a discernir quina decisió prenen.
Caldria que la valoració positiva de la vida del capellà, que sovint es fa quan és traslladat o mor, sigui una constant entre els cristians.
Fa falta un treball pacient d’acompanyament als joves per ajudar-los a preguntar-se a què volen dedicar la seva vida i a descobrir el pla de Déu per ells mateixos i la seva realització.
Són necessaris els testimonis dels capellans mateixos per mostrar que la seva vida té tot el sentit, que són feliços, i que amb l’ajuda de Déu es pot acceptar un compromís per a tota la vida.
Cal també que les famílies col·laborin facilitant la decisió i no posant-hi obstacles.
Certament que calen renúncies, com en tota opció de vida, però no podem oblidar l’oferiment de Jesús: «Tothom que pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna» (Mt 19,28).
