Data: 29 de novembre de 2020
Comencem el temps d’Advent, temps d’esperança, a semblança del poble d’Israel, que esperava que es complís la vinguda del Messies, i que es fes realitat la promesa de Déu d’alliberar el seu poble. Jesús ha vingut, ha realitzat la seva missió de salvació. I ens podem preguntar: ara, doncs, què podem esperar?
No es pot identificar l’esperança –actitud o virtut fonamental de la vida cristiana– amb una actitud passiva com el qui pacientment està esperant el seu torn per a una gestió o visita. Tampoc no es pot reduir a les petites o grans esperances de la vida quotidiana, com superar malalties o contratemps, millorar en la professió, gaudir de la vida familiar, sentir-se estimat i valorat… Es tracta de descobrir quina vinculació o relació tenen «aquestes esperances» amb l’esperança cristiana.
Cal advertir que sovint hem sentit objeccions a la virtut de l’esperança, que provenien sobretot de les ideologies de compromís amb la història, per canviar-la. El resum era: «A vosaltres, el cel us porta a oblidar la terra». Potser per això a l’inici del temps d’Advent és convenient reflexionar sobre l’esperança cristiana, com viure-la i com comunicar-la.
Les preguntes que hem de respondre són: què esperem? Per què ho esperem? Com ho esperem?
Què esperem?
Doncs esperem Jesucrist!
Esperem que Jesucrist, el Salvador, que ja s’ha encarnat en la història humana, torni gloriós per portar a la plenitud la salvació que ens ofereix amb la seva vida, mort i resurrecció. Però alhora esperem i podem viure el que Jesús ens ofereix, la Salvació, ara i aquí, en cada moment de la vida i de la història.
En definitiva, esperem que la història de cadascú i de la humanitat acabarà bé, i molt bé, perquè acabarà amb Déu. Aquesta esperança en «el cel» de cap manera ens allunya de la terra i del compromís d’estimar-la i transformar-la, ans al contrari. El nostre compromís és lluitar contra tot mal, contra tota injustícia –en definitiva, contra el pecat– per assegurar la vida amb dignitat, amb llibertat, amb la fraternitat de tota persona i de tots els pobles, tal com Déu vol. Esperem el retorn gloriós de Jesucrist per portar a plenitud la salvació de la història humana. Per això esperem amb la convicció de la victòria final del nostre Déu i de la nostra participació en aquesta victòria.
Per què esperem?
On fonamentem aquesta esperança? Fonamentem aquesta esperança en la vinguda primera de Jesús com a home, que ens disposem a reviure per Nadal amb l’actitud d’esperança dels justos, dels profetes i, sobretot, de Maria, la seva mare.
Fonamentem la nostra esperança en la vida, mort i resurrecció de Jesús, que és ja la victòria sobre el mal, el pecat i la mort.
Ens mantenim en aquesta esperança gràcies a l’Esperit que hem rebut i a l’Església, la nostra Església, que és el poble de l’esperança en la història.
Com esperem?
Esperem acollint el Senyor, que continua fent-se present en la nostra vida, ara no com a home, però sí amb signes ben humans: en l’Església, en l’Eucaristia i els sagraments, en les comunitats, i en cada persona a qui estimem i servim.
Per això l’esperança es viu assumint les responsabilitats familiars, laborals, eclesials, de veïnatge i ciutadania; en la proclamació de l’Evangeli, en els serveis més humils, com oferir menjar, habitatge, sortides de la marginació, educació… fins aconseguir estructures socials i polítiques més justes.
