Data: 25 d’abril de 2021
Aquest diumenge de Pasqua és conegut com el diumenge del Bon Pastor, perquè Jesús mateix, a l’Evangeli, es presenta com a Bon Pastor.
Jesús, entre moltes «targetes de visita» per presentar-se, se serví d’un títol molt entranyable per al seu poble i que només es referia a Déu: Bon Pastor. Tots hem sentit i hem pregat amb el bonic salm del poble d’Israel «El Senyor és el meu Pastor, no em manca res…».
Hi havia la bonica tradició –s’ha anat perdent– que aquest diumenge es dediqués un reconeixement als rectors de les parròquies per la seva missió, a semblança de Jesús, d’esdevenir també «pastors».
Per això m’atreveixo a comentar alguns fets en relació amb els capellans que avui actualitzen la missió del Bon Pastor a les seves comunitats parroquials.
Un rector de poble, que viu sol a la rectoria, queda contagiat del Covid i confinat fins que les anàlisis donin negatiu. La gent del poble, els fidels de la parròquia, però també molts altres veïns, es varen organitzar perquè no li faltés res: li portaven menjar, li anaven a comprar, es preocupaven d’aconseguir allò que necessitava. Ell em deia amb emoció que n’estava tan agraït i que se sentia molt estimat i valorat com a rector.
En la meva primera parròquia com a rector –tenia 34 anys–, un diumenge a la tarda vaig anar amb la penya blaugrana, en un autocar, al Camp Nou per veure el partit de futbol. Feia poques setmanes que havia arribat al poble.
Un cop va arrencar l’autocar, el president de la penya va agafar el micro i em va agrair que fos el rector.
En l’enterrament d’un capellà, en acabar, diversos parroquians em manifesten el seu reconeixement al mossèn per tot el que havia fet, pel seu tracte, per la seva preocupació per tothom. No feia gaire temps que el mateix mossèn em deia que ell quasi no feia res, que procurava servir la gent, però que no sabia oferir-los gaires activitats. L’agraïment es manifestava en el moment de la mort. Jo hauria desitjat que l’hagués experimentat en vida.
Quan era escolà, aquest quart diumenge de Pasqua escoltava com la gent s’acostava al senyor rector, el saludaven i li donaven gràcies. Jo no entenia el perquè fins que ell mateix ens ho va explicar.
I transcric un fragment de l’homilia que vaig pronunciar el dimarts sant, en la Missa Crismal de l’any passat, en ple confinament, sense preveres i fidels, però pensant en tots: el dia de la nostra ordenació, a la crida de l’Església, vàrem respondre: «Soc aquí». Avui, en renovar els nostres compromisos, també és bo que repetim sincerament: «Soc aquí».
Som aquí per viure i ajudar a viure l’amor que Déu ens ha manifestat de tantes maneres en la nostra vida.
Som aquí perquè volem unir-nos i conformar-nos millor al Senyor Jesús.
Som aquí perquè l’amor de Crist ens urgeix, ens esperona a viure i a anunciar cada dia l’Evangeli de la gràcia i de la salvació.
Som aquí perquè volem continuar celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, oferint així els dons salvadors al poble fidel.
Som aquí perquè desitgem continuar la missió de Crist, el Bon Pastor, per estimar, servir, ajudar i guiar els germans que ens han estat confiats.
Som aquí perquè volem continuar consolant el nostre poble, guarint-li les ferides, i alhora també compartir les seves alegries.
Ajudeu-nos perquè sigui així!
