Data: 16 de maig de 2021
Quan professem la nostra fe, quan recitem el credo, afirmem: «…se’n pujà al cel, seu a la dreta de Déu, Pare totpoderós; i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts». Afirmem i professem l’ascensió de Jesús, el Ressuscitat.
Sempre he constatat dificultats per explicar d’una manera entenedora l’Ascensió, i per això ho faig procurant respondre a tres qüestions: una pregunta, un missatge i un repte o un desafiament.
– Una pregunta: Què volem manifestar quan diem que Jesús «se’n pujà al cel»? Què volem dir quan afirmem l’Ascensió de Jesús?
No hem d’entendre que es tracti d’un viatge sideral, per l’espai, que Jesús hagués emprès cap a una destinació perduda entre les galàxies. Ho noto perquè la imaginació ens pot confondre i perquè el primer cosmonauta rus, quan retornà a la Terra, entre altres declaracions, digué que en el seu viatge no havia trobat Jesús.
Són els primers testimoni cristians, sant Marc, sant Lluc en els fets dels apòstols i sant Pau en les seves cartes als efesis i als filipencs, els qui ho afirmen amb el seu llenguatge: «Jesús, el Senyor, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu» (Mc 16,19). «Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista» (Ac 1,9). «Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom… i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare» (Fl 2,9-11). «Ressuscità el Crist d’entre els morts i el feu seure a la dreta dalt del cel» (Ef 1,20).
Com expressar l’experiència que les aparicions de Jesús Ressuscitat als deixebles ja s’han acabat i que ara comença un altre temps, un nou temps?
Com expressar que Jesús ara és elevat i glorificat a la dreta del Pare? Només ho podien fer amb imatges com «pujà», «exalçat», «seure a la dreta»…
Pujar o ser exalçat, en totes les cultures, es considera un senyal de dignitat, al contrari que ser abaixat o despullat de dignitat.
– El missatge: Jesucrist continua present i actuant al nostre costat, i per això cal viure amb esperança i amb alegria.
Però Jesús, assegut a la dreta del Pare, no ens ha deixat pas sols en la història, ja que continua fent-se present gràcies a l’Esperit i a la seva humanitat, que ara és la seva Església.
Sant Mateu acaba el seu evangeli amb Jesús enviant els deixebles a la missió i afirmant: «Jo soc amb vosaltres dia a dia fins a la fi del món». I sant Marc també afirma: «Ells se n’anaren a predicar pertot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien».
Ha començat el temps de l’Església, el nostre temps, en el qual no podem oblidar la presència i actuació de Jesús.
– El desafiament: esdevenir els testimonis de Jesucrist.
El temps nostre, el temps de l’Església, és el temps dels testimonis. Primer, la mateixa Església, com a Poble de Déu i institució, ha de ser «el testimoni de Jesucrist glorificat» perquè amb la seva missió el fa present i actuant en la història. Tanmateix això s’esdevé en cada Església particular o diòcesi, i en cada comunitat. I alhora en cadascun dels seus deixebles avui, que som nosaltres.
