Data: 15 de març de 2020
En una tertúlia d’una ràdio comarcal es tractava sobre la qüestió de Déu, en un programa titulat «La veu del campanar», responsabilitat de la parròquia. Calia motivar la participació en unes conferències quaresmals, precisament sobre una qüestió delicada i complexa –en quin Déu creiem–, tenint molt present el problema del mal en el món.
Entre els tertulians convidats n’hi havia algun que es manifestava «no creient», i un altre es declarava «indiferent». Deia que «passava de la religió». Les opinions diverses eren del tot necessàries perquè manifestaven la pluralitat de conviccions i donaven més interès a la xerrada formativa.
Cadascú manifestava amb arguments la seva postura, i el diàleg era força interessant perquè portava a definir-se. En un moment donat, un dels tertulians, dirigint-se als qui es declaraven creients, els pregunta: «Però Déu què us dona?». Per uns instants es va fer el silenci, perquè calia pensar en la resposta.
Jo, en aquell moment, vaig recordar precisament la narració de l’Evangeli d’aquell diumenge de Quaresma que explicava la trobada de Jesús amb una dona samaritana. Aquesta és la narració que proclamarem i escoltarem en aquest tercer diumenge de Quaresma. En una de les respostes de Jesús a aquella dona, li diu: «Si sabessis què vol donar-te Déu!».
L’evangeli situa la trobada de Jesús amb una dona de Samaria al costat d’un pou on aquesta anava a buscar aigua. Cal recordar l’enemistat que hi havia entre els jueus i els samaritans.
Jesús, sense prejudicis, i físicament cansat, demana aigua a aquella dona. Llavors comença un diàleg en el qual ella respon en to irònic, d’incredulitat. Jesús, però, ofereix el que viu i el que té, el do de Déu: «Si sabessis el que Déu vol donar-te… Si sabessis qui et parla… Jo vull donar-te aigua viva que es convertirà en una font que brollarà sempre dintre teu».
I en aquell moment la conversa passa a un terreny més personal: la situació afectiva de la dona. En parlar del seus cinc marits, Jesús ha tocat el fons del cor d’aquella samaritana, que segurament ha buscat la felicitat repetidament. I d’aquí es passa al problema religiós: on cal adorar Déu? El pas següent és manifestar l’esperança que quan arribi el Messies tot serà més clar.
I Jesús es presenta: aquest que esperes soc jo mateix, que parlo amb tu.
La dona anava a buscar aigua, però el que més necessitava i d’allò que més set tenia era de felicitat, de pau profunda, de sentit, de conèixer Déu.
També nosaltres podem fer ironia amb la pretensió de Jesús de ser la resposta a la set fonda d’humanitat que tots tenim. Què ens pot donar la fe, l’Església? En definitiva, què ens pot donar Déu?
Fins que Jesús arriba al fons del nostre cor: afronta el problema afectiu, el problema de la solitud, el nostre anhel de buscar distraccions i coses que ens ajudin a viure. I també ens porta a la pregunta sobre Déu.
Jesús ha començat a fer néixer dins nostre l’aigua viva perquè eixugui la set d’humanitat, d’amor i felicitat que tenim. Ell ens ve a trobar des de la normalitat de la vida. Transforma per dintre la nostra manera de ser, malgrat les resistències, i apaga la set més fonda del nostre cor. Ell és la font d’aigua viva.
Ens cal entendre que Jesús vol tenir aquesta relació personal amb nosaltres.
Reconeguem, doncs, que en el Baptisme hem rebut l’aigua viva que pot eixugar les sets més fondes de la nostra vida.
