Data: 31 d’octubre de 2021
Dilluns celebrem la festa de Tots Sants, i dimarts fem memòria i preguem per tots els difunts.
Aquestes dues celebracions ens poden ajudar a creure en la destinació de les persones que han constituït la nostra humanitat, i també la nostra destinació i el terme de la vida humana. El terme no és la mort, sinó la vida. I la vida sense limitacions i per sempre l’anomenem «la vida eterna», que és la felicitat en plenitud en Déu, la salvació que ja podem començar a experimentar durant la nostra existència humana.
Per això l’Església, en aquesta festa, ens proposa la proclamació de les benaurances, de la veritable felicitat segons Jesús.
«Feliços els pobres, els humils, els qui ploren, els compassius, els nets de cor, els perseguits…»
Tanmateix, constatem sovint que l’experiència immediata i l’opinió de la majoria semblen lluny de les benaurances. La felicitat, la realització personal… estan condicionades a tenir béns, a ser famós, a tenir poder, a riure… al preu que sigui i sense consideracions, perquè si no és així no es podrà aconseguir tot això. Els febles, els qui juguen net, els compassius, els perseguits, els humils… què aconsegueixen? És el pensar del món.
He sentit aquesta opinió moltes vegades. Recordo reunions amb joves per als qui la primera reacció en sentir les benaurances era dir: «Això no és veritat. Això és el món al revés». Calia ajudar-los a descobrir que pot semblar el món al revés, però que en realitat és el món vist des de Déu. És l’experiència de Jesús.
Se’ns convida a contemplar les benaurances com a compromís de Déu amb la humanitat.
– Les benaurances, en primer lloc, manifesten l’experiència de Jesús mateix. Ell és el pobre, Ell és el compassiu, el net de cor, el qui consola, l’humil, el perseguit… el feliç.
– Les benaurances manifesten el compromís de Déu envers aquelles persones que viuen en situacions que humanament, per si mateixes, potser no són motiu de felicitat. Però si Déu es fa present amb el seu amor es poden «sentir» i «viure» des de la felicitat que Déu ofereix, que és molt més del que podem definir.
– Les benaurances proposen alhora una dimensió que cal subratllar: la recompensa dels qui exerceixen misericòrdia envers tots els que hi són esmentats.
Concretant:
No cal fruir de grans riqueses ni de tots els béns per ser feliç.
No cal dominar ni imposar-se per la força per ser feliç.
No cal «passar» de tothom i tancar-se en la closca del propi jo per ser feliç.
No cal ser dur o adoptar aquest paper pensant evitar així tots els possibles ensurts i sofriments per ser feliç.
No cal ser un expert en totes les «trampes» i ennegrir el cor per ser feliç.
No cal triomfar ni sortir a les notícies ni a les xarxes socials per ser feliç.
Fins i tot quan et mirin com si fossis d’una espècie estranya i d’alguna manera et marginin per ser de Jesús… seràs feliç. Quan s’explica la història es comenten les grans gestes, les accions rellevants, els personatges importants… i aleshores pensem que són els protagonistes de la història. Això passa també avui gràcies als mitjans de comunicació i a les xarxes digitals. Però les benaurances ens recorden que el millor tresor de la història humana, la seva vessant més positiva, és la multitud d’homes i dones, joves, infants de totes les races i cultures que, d’una manera o d’altra, les han viscudes. Per això han estat i són feliços, benaurats, que és precisament la proclama evangèlica de Jesús.
Ah, i ser feliç segons Déu és ser sant. Per això celebrem tots els sants, els del santoral de l’Església i els del santoral de Déu.
Tots Sants, pregueu per nosaltres!
