Data: 21 de febrer de 2021
Hem començat la quaresma per arribar a la Pasqua, per viure la Pasqua. Aquest és el sentit del temps quaresmal.
Per viure segons Jesús, per tastar la Pasqua, necessitem la quaresma. Ho expressàvem el Dimecres de Cendra quan, en la imposició de la cendra, se’ns deia: «Converteix-te i creu en l’Evangeli». L’actitud més important d’aquest temps no és la tristesa ni la penitència ni la mortificació, sinó la conversió: canviar per fiar-se de Crist!
Per fer-ho necessitem:
– La pregària: obrir-nos a Déu, aturar-nos, per deixar-nos atrapar per ell. Confrontar la nostra vida amb l’Evangeli.
– El dejuni: en el sentit de l’autocontrol, de domini d’un mateix per fer-se més disponible a Déu i als germans.
– L’almoina: donar-se per ajudar d’una manera eficaç i amical.
Cada diumenge la Paraula del Senyor ens farà de guia i de brúixola per fer aquest camí quaresmal.
Tal com ens indica la litúrgia, a la celebració de la Missa d’aquest primer diumenge del temps quaresmal llegim la narració evangèlica on es recull que Jesús fou temptat pel maligne durant una llarga estada al desert. L’evangelista sant Marc no especifica quines foren aquestes temptacions, però les coneixem pels altres evangelistes i pel conjunt dels evangelis.
Els quaranta dies de Jesús al desert evoquen els quaranta anys del poble d’Israel al desert, lloc i temps de prova, de temptació, de descobriment de l’amor de Déu, de lluita per mantenir-se fidel a aquest amor.
Què és la temptació?
La possibilitat molt atractiva i suggeridora d’abandonar el camí que Déu vol per a mi, i escollir-ne d’altres, que sembla que ofereixen més felicitat, més plenitud personal…
La temptació va ser present en la vida de Jesús durant tota la seva vida, i ho és també en la nostra. Quines poden ser les nostres temptacions avui?
La temptació de prescindir de Déu
Es concreta vivint com si Déu no existís, d’una manera conscient i també d’una manera inconscient. Hi ha persones que no creuen en Déu, que en neguen l’existència. N’hi ha que ni neguen ni afirmen Déu, però també n’hi ha que sense negar-lo en prescindeixen totalment. Tanmateix, la temptació és també per als oficialment «creients», perquè es pot afirmar creure-hi de paraula però prescindir-ne en les decisions i en la manera de viure. Si Déu no és present en la meva vida per l’estimació, la pregària, la celebració de la fe, les obres de misericòrdia, il·luminant les decisions que cal adoptar… de fet hem prescindit de Déu.
La temptació de fer-nos els nostres propis déus.
El qui no compta amb Déu normalment es fabrica els seus propis déus, els quals està disposat a adorar, a sacrificar el que calgui, a dipositar-hi la confiança que el faran feliç. Però hom s’adona que aquests falsos déus al final esclavitzen, i que només el Déu veritable allibera.
La temptació d’abandonar el camí cristià.
Certament, ser cristià no està de moda, i de fet mai no ho ha estat, ja des del temps de Jesús, passant per l’Església apostòlica i la de totes les generacions. Pensem en els màrtirs de tots els temps, pensem en les divisions que ha sofert l’Església, pensem en les persecucions, pensem en els desprestigis que han sofert els cristians… I és clar, tothom vol ser modern, vol estar al dia i que no el titllin de «carca», de «tradicional». També se senten missatges en contra, procedents de grans personatges. Tot plegat és una temptació per abandonar.
La temptació de convertir Déu en una garantia de prosperitat material i de solució dels problemes.
La temptació de demanar senyals extraordinaris per creure.
La temptació de culpar Déu dels mals personals i del món…
Aprofitem la quaresma per vèncer aquestes temptacions.
