Data: 1 de novembre de 2020
Espontàniament, la resposta és «no». De cap manera ens podem considerar sants. Aquesta seria la resposta dels creients que som conscients de les nostres incoherències, del nostre pecat i de la necessitat de salvació. Altres respostes podrien ser les dels qui de cap manera volen ser sants, perquè en tenen un concepte molt equivocat. Per a bastants, «ser sant» té el mateix significat que «ser estrany», de «no assaborir la vida».
Ens podem fer la pregunta precisament en aquesta festa en què fem memòria de tots els sants, els qui l’Església ha canonitzat i beatificat, i els innombrables que estan a la llista de Déu, encara que no a la de l’Església. I sobretot segur que en parlar de sants pensem només en els qui han mort, en els que ja no són entre nosaltres i hem encomanat a la misericòrdia de Déu.
Per tot això és important recordar què celebrem en aquesta festa de Tots Sants.
La festa, a més de recordar-nos que l’Església ha fet la seva llista de sants i santes i beats i beates perquè tinguem models, punts de referència per a la nostra vida, ens recorda que també cal tenir present una llista encara molt més llarga, incomptable, que és la llista de Déu. En aquesta llista de Déu hi ha una immensa multitud de dones i homes, joves i infants. Alguns els hem conegut, ens han estimat i els hem estimat, ens han transmès la fe, i potser per mitjà de les seves mans hem rebut la gràcia de Déu en els sagraments. Han viscut deixant-se estimar per Déu, acollint el seu amor, estimant-lo amb tot el cor, i ara ja són feliços del tot. Són benaurats o sants perquè gaudeixen de Déu.
Ara bé –i aquesta és la resposta a la pregunta inicial–, la festa ens recorda que nosaltres som sants i que hauríem de viure com a tals. En quin sentit som sants i santes? Perquè som bons cristians i ho fem tot bé? No! Perquè Déu ens reconeix com a fills seus.
En la primera carta de sant Joan trobem aquesta afirmació: «Déu ens reconeix com a fills, i ho som, però encara no s’ha manifestat del tot; sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és».Som sants perquè Déu ens fa fills seus, i la nostra responsabilitat és viure com a fills i filles seus.
Heus aquí la nostra condició: som sants perquè Déu ens fa fills seus, però alhora som pecadors perquè no vivim amb coherència aquesta condició. Som fills per la gràcia de Déu, i som pecadors perquè som lliures i, a causa de la nostra condició humana, necessitats de salvació.
La nostra responsabilitat és viure com a sants, i això significa viure les benaurances, perquè els sants són els feliços.
Són els qui saben viure d’una manera senzilla, sense pretensions i sense egoismes.
Els qui assumeixen les proves de la vida i confien en el consol de Déu.
Els qui viuen seguint la veritat, evitant l’engany i la falsedat.
Els qui viuen amb compassió, pateixen amb els altres i per allò que els fa patir.
Els qui són pacificadors i nets de cor.
Els qui saben sofrir per la justícia i per la fe.
Ser sant és fruir de l’experiència de Déu, que ens fa feliços.
