Data: 11 de maig de 2025
Benvolguts germans,
Algunes persones pensen que l’esperança té a veure principalment amb l’optimisme, amb pensar que sempre aniran bé les coses i que simplement avancem cap a un món millor, però la veritat és que esperança i optimisme són dues coses molt diferents.
L’optimista no dubta mai perquè està convençut que el futur sempre serà millor. Mira el futur com una cosa tancada i determinada, perquè no té en compte allò inesperat i imprevisible, ni pensa que sigui possible tornar enrere: sempre les coses aniran millor. Una conseqüència és que l’optimista no posa en discussió les estructures socials; manca de capacitat crítica davant la realitat. Per això, com diu el pensador d’origen coreà Byung-Chul Han, «el que avui necessitem no és optimisme sinó una esperança radical en alguna cosa nova, una manera de viure completament diferent, que neixi de la crítica, de la consciència i de la voluntat de canvi. A diferència de l’optimisme, que no manca de res ni es mou, l’esperança és un moviment de recerca».
Allò que l’esperança aporta a la nostra vida és un sentit, una orientació. D’aquesta manera ens ajuda a enfrontar les dificultats, ens allibera de pors i ens obre horitzons. L’esperança ens fa entreveure possibilitats on altres veuen només murs. Mentre el pessimisme és passiu, l’esperança és una virtut activa. Un important assagista i filòsof, Laín Entralgo, va distingir entre espera i esperança. L´espera és passiva, mentre que l´esperança és activa; no és un mer estar de braços plegats, sinó que ens convida a lluitar pel que és just. La esperança és inconformista i inquieta; és creativa i ens porta a sortir de nosaltres mateixos. La veritable esperança és lúcida, concreta, i impulsa a transformar el món.
Concloc amb una preciosa reflexió que va escriure el papa Francesc: “Esperar no és un mer acte d’optimisme, com quan de vegades esperem aprovar un examen a la universitat («Esperem que ho aconseguirem») o esperem que faci bon temps per sortir de viatge un diumenge de primavera («Esperem que faci bon temps”). No, esperar és esperar una cosa que ja ens ha estat donada: la salvació en l’amor etern i infinit de Déu. Aquest amor, aquesta salvació que dona gust al nostre viure i que constitueix la frontissa sobre la qual el món es manté dret, malgrat totes les maldats i perversions causades pels nostres pecats d’homes i dones. Esperar, doncs, és acollir aquest do que Déu ens ofereix cada dia. Esperar és assaborir la meravella de ser estimats, buscats, desitjats per un Déu que no s’ha tancat al cel impenetrable, sinó que s’ha fet carn i sang, història i dies, per compartir la nostra sort” (Prefaci al llibre «L’esperança és una llum a la nit»).
