Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’acollir els turistes, de la maduresa sexual, de l’amistat, tresor diví, de trobar-nos a la fresca en aquest temps d’estiu, de l’educació, de les comunitats en camí, d’estar preocupats per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària, de l’experiència de conèixer la diòcesi d’Urgell, de no censurar ni limitar la pluralitat i el diàleg i de la petició que bufi l’Esperit del Crist ressuscitat.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, es dirigeix a tots els qui estan gaudint “d’uns dies de descans i repòs per la nostra terra tortosina” i els expressa “el goig, la satisfacció i l’alegria de poder acollir-vos fraternalment entre nosaltres”. Afirma que “la nostra diòcesi vol ser una llar acollidora on ningú se senti estranger, una terra hospitalària on redescobrir Déu a través de la seva meravellosa Creació”. Diu als turistes que “la nostra diòcesi, de manera especial en cada estiu, obre les seves portes perquè vosaltres pugueu gaudir d’aquesta bellesa divina que el Pare ens regala per mitjà de la naturalesa, la cultura i la pietat que mostren el rostre amable del Déu Creador”. Manifesta que “en cada església, en cada santuari, en cada carrer, en cada rostre i en cada racó amagat de la ciutat, Déu ens recorda que ho ha fet tot també per al nostre gaudi i quietud”. Finalment, demana que “aquests dies de descans en la nostra terra pugueu sentir l’hospitalitat d’un poble que us estima i us acull com ho va fer Maria, cadascun dels seus dies, amb el seu fill Jesús”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “la maduresa personal exigeix el domini dels instints, la seva integració en la llibertat”, que “la sexualitat és una realitat complexa, present en tota la nostra vida” i que “si hom desitja que la seva vida humana i cristiana tingui èxit, és necessari que la sexualitat maduri simultàniament amb ella”. Considera que “es fa urgent per a tothom l’educació sexual”. Afirma que “la maduresa sexual es dona en la persona que té maduresa afectiva, la capacitat de dominar els propis impulsos i tensions” i que “l’home madur afectivament és la persona capaç de fer amistats vertaderes”. Expressa que “les persones madures saben quin lloc té el sexe en el festeig, en el matrimoni, en les amistats veritables”. Manifesta que “la maduresa sexual demana també la maduresa en la llibertat”, “ser capaç de prendre decisions, d’acceptar i de demanar consell, saber mesurar les conseqüències de les pròpies accions i fer-se’n responsable”. Finalment, diu que “la maduresa sexual demana coneixements i idees clares, capacitat de discernir i de jutjar”, així com que “convé tenir una recta escala de valors”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, recorda que un dia que Jesús viatjava amb els seus deixebles, va decidir entrar en un llogaret, Betània, i es va allotjar a casa de Marta, Maria i Llàtzer, els seus amics. Expressa que “Jesús estimava molt els tres germans”, que a Betània “podia descansar i compartir la seva vida”, “era acollit, atès i escoltat”. Considera que “l’estiu pot ser un bon moment, com va fer Jesús, per dedicar més temps als amics o per cultivar noves amistats”, que l’amistat és un do preciós de Déu” i “té un valor incalculable”. Afirma que “el nostre millor amic és, sens dubte, Jesús”, el qual, “incansable, sempre ens està buscant”, “és un amic que dona la vida, que mai no se’n va i que sempre es fa trobadís”. Manifesta que “podem trobar Jesús en els nostres germans, sobretot, en els més vulnerables, en l’Eucaristia i en la resta dels sagraments, i també en la pregària”. Finalment, demana que “fem com Marta i Maria” i que “acollim Jesús a casa nostra i al nostre cor, cultivem l’amistat amb Déu i amb tots aquells amb qui compartim el camí de la vida”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “a l’estiu, en aquestes latituds fa calor”, que “el canvi climàtic comporta sens dubte altes temperatures, que demanen tenir cura de l’exposició al sol, de la hidratació del cos i d’una alimentació adequada” i que “això requereix posar especial atenció a les persones més vulnerables, sense oblidar els qui treballen amb intensa calor i exposats a la irradiació solar”. Expressa que té el record de la seva infància quan les famílies, a l’estiu, es posaven a la fresca, quan el sol es ponia i l’ambient s’anava temperant. Afirma que “els deixebles de Crist hem d’aportar a la nostra societat la cultura del trobament” i que “propiciar trobades en els diferents àmbits —familiars, parroquials, veïnals— en aquest temps en què estem «millor a la fresca», fora el nostre petit gra de sorra per a ajudar-nos els uns als altres a eixir de l’individualisme que ens tanca més i més i no ens ajuda a viure l’aspecte relacional tan fonamental de tota persona humana”. Finalment, diu que “el trobament amb Déu i amb els altres és una realitat necessària en aquest temps d’estiu”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, explica que el cap de setmana passat “es va dur a terme la peregrinació d’estiu dels mestres i professors de les escoles de la diòcesi, enguany a Santiago de Compostela”, una trobada agradable, amb una bona convivència que “ens ajuda a reflexionar sobre les inquietuds i neguits dels qui es dediquen a l’educació dels infants i adolescents”. Expressa que “l’educació comporta un treball en equip, en el que tots tenen quelcom a aportar perquè tots ens necessitem els uns als altres”. Afirma que l’objectiu és “construir veritables persones humanes, col·laborant entre tots per tal que els alumnes desenvolupin les seves capacitats per esdevenir persones madures, bons ciutadans, capaços d’incidir en la vida social i ser així factors de la construcció d’un món millor”, “un procés en el qual és molt important l’estímul i la motivació d’uns i altres, perquè és una missió compartida”. Finalment, reitera l’agraïment de la diòcesi per la dedicació de tants mestres, professors i personal no docent que fan de la seva vida una veritable vocació al servei de l’educació de les futures generacions.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “quan contemplem la vida cristiana des del final que ens espera, entenem que les nostres comunitats són penúltimes i provisionals”. Considera que “no ens ha d’estranyar la fragilitat de les nostres comunitats” i que “la força no està en elles, en els savis o entesos que la formen, sinó que procedeix de Déu”. Afirma que “els sagraments que celebrem són moments preciosos de trobada amb Crist”, però que “són també provisionals” i que “cada sagrament ens porta la seva presència, però no aconsegueix apagar el nostre desig, perquè anhelem la trobada definitiva”. Expressa que “la realitat sacramental és penúltima”, que “anuncia la presència de Crist al final dels temps” i que “per això, els sagraments són signes del futur”. Manifesta que considerar la meta ens fa comprendre que som comunitat que pelegrina cap a la ciutat celestial. Finalment, diu que “la parròquia és una comunitat de fidels que està en camí, cosa que vol dir que sempre és perfectible, sempre pot ser més fidel al seu Senyor”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “la nostra societat, el nostre món ens empeny a viure neguitosos” i que “aquest neguit ens descentra, ens aparta de la centralitat que hauria de tenir la nostra vida”. Expressa que “el neguit, el neguit excessiu, esdevé a vegades un obstacle insalvable per fer present a Déu en la nostra vida”. Recorda que “al llarg de l’any hi ha alguns moments en els quals podem tenir una mica més de pau” i que “el període estiuenc ens ofereix determinades oportunitats”, com ara “la de viure la nostra fe amb d’altres creients vinguts d’altres terres”. Ens proposa que “en aquests dies que tot just encetem, en els quals el treball i la quotidianitat no ens ocupa de manera central, mirem de trobar un temps per a acostar-nos a Déu, a la seva Paraula, de la manera que ens sigui més convenient”. Finalment, diu que “ens preocupem com Marta per moltes coses”, però que “potser com li deia Crist a ella, oblidem a vegades la més important”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, comparteix amb els diocesans “l’experiència de conèixer la nostra terra, les nostres poblacions i la nostra gent”. Reconeix que “ens han arribat poques dades dels orígens, del naixement de la nostra diòcesi (al segle VI)”, però que sí que tenim documentació de qui fou el primer bisbe d’Urgell, en època visigòtica: Sant Just d’Urgell”. Afirma que “el bisbe Just ens ha deixat diverses obres, com ara un comentari, explanació mística sobre el Càntic dels Càntics, un sermó sobre sant Vicenç i algunes cartes adreçades a l’arquebisbe Sergi de Tarragona”. Explica que “sant Just d’Urgell també va assistir als concilis provincials de Toledo (531) i Lleida (546)”, que “és un dels grans bisbes de la diòcesi urgellenca, juntament amb sant Ot i sant Ermengol” i que “la seva festa litúrgica la celebrem el 28 de maig, a la nostra església mare, la catedral de Santa Maria d’Urgell i a tota la diòcesi”. Finalment, ens recomana llegir: Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni, de l’editorial Proa, un “bon recurs per conèixer la nostra església diocesana i estimar-la per poder-la servir millor enmig de les comunitats cristianes”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que “vivim temps complexos, amb tensions culturals i polítiques que sovint es tradueixen en discursos excloents” i que “en aquest context, l’Església, com tants altres actors socials, es troba interpel·lada”. Exposa que l’Església és “una comunitat de fe plural, cridada a servir, a acollir, integrar i a anunciar l’Evangeli de la vida i de la pau”. Explica que el preocupa “veure créixer actituds extremes o excloents que, des de posicions ideològiques, coincideixen a voler censurar o limitar la pluralitat i el diàleg”. Considera que “la llibertat veritable no consisteix a imposar una sola visió del món, sinó a obrir espais on tots puguem expressar-nos i aportar”. Arran d’esdeveniments que han tingut lloc el mes de juliol dins i fora de Catalunya, manifesta que “cal preguntar-se si no estem entrant en una dinàmica subtil de censura laïcista o de colonització ideològica de les creences religioses”. Finalment, diu que “solem dir sovint que a l’Església hi cap tothom” i es pregunta “i als nostres carrers i places?”.
El bisbe electe de Lleida, Daniel Palau, prega i convida a pregar els diocesans de Lleida “perquè l’Esperit encapçali la nostra vida eclesial”. Expressa que “la vida diocesana necessita contínuament la força de l’Esperit Sant” i fa esment de “tres camins on aquesta força pot ser detectada”: el camí de la joventut, el de la saviesa popular i el de l’estil profètic de tants i tants cristians, homes i dones, que viuen l’evangeli amb tanta intensitat com poden. Recorda que ha encomanat el seu ministeri episcopal a la força de l’Esperit i que el lema que ha triat, “«Rebeu l’Esperit Sant» (cf. Jn 20,22), vol ser una invitació senzilla i ferma”. Manifesta que “Déu ens regalarà moments abundants de conversió i creixement” i demana que ens fiem de l’Esperit i ens confiem a “l’Amor que és Déu mateix”. Afirma que no vol reduir “aquest «posar-nos en camí» a alguns, els més entesos o els més entusiasmats”, així com que “serà necessari recuperar totes les nostres capacitats evangelitzadores”, en especial la del diàleg. Finalment, demana que “aquest diàleg sigui l’inici per posar-nos en camí, i no defallir en la nostra petició: «Que bufi l’Esperit del Crist ressuscitat!»”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
