Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
L’Església celebra aquest any el 27 de juliol la V Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran amb el tema «Feliç aquell que no ha perdut l’esperança!» (cf. Sir 14,2). S’estableix el quart diumenge de juliol, al voltant de la festa dels sants Joaquim i Anna, avis de Jesús. En el missatge del papa Lleó XIV per a aquesta Jornada, en el context del Jubileu 2025, el Sant Pare convida a reconèixer la gent gran no només com a destinataris de l’atenció pastoral, sinó també com a testimonis de l’esperança que, de manera activa, són protagonistes de la vida eclesial.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la V Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, així com del Jubileu dels Joves, de la humilitat, de l’esperança en Jesús, de la pau i del camí de la vida diocesana.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, recorda que avui divendres 25 celebrem la solemnitat de sant Jaume apòstol, patró d’Espanya, i que demà dissabte commemorarem els sants Joaquim i Anna, pares de la benaurada Verge Maria i avis de Jesús. Recorda que el papa Francesc “parlava sovint de la importància que té per al món la memòria i el respecte dels avantpassats, dels ancians”. Considera que “avançar en el cicle de la vida i arribar a gran, a vells, és un veritable privilegi”, que “els ancians són les nostres arrels, la memòria de la humanitat, perquè ells atresoren cultura, fe i experiència” i que “ells són els testimonis de la història” i “ens poden mostrar més que ningú el que és essencial a la vida: la tendresa, la conversa i la trobada amb l’altre, l’escolta atenta, la paciència”. Demana que “anem a visitar els nostres avis”, que “escoltem les seves històries” i que els dediquem temps. Finalment, demana també que “preguem per la gent gran, testimoni d’experiència i llegat de tradició i saviesa” i que “ara i sempre, cuidem els nostres avis i àvies”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran “és una oportunitat per a reflexionar sobre com la presència dels ancians pot convertir-se en un signe d’esperança en cada família i en tota la comunitat eclesial”. Expressa que els ancians “són benaurats, perquè són portadors de la confiança en el Senyor malgrat els contratemps de la seva existència” i que “amb el seu testimoniatge assenyalen als més joves el camí d’una vida plena de sentit”. Afirma que “el paper dels avis és el del testimoniatge de tota una existència que val la pena de viure amb agraïment a Déu i amb donació als altres”. Fa una crida als avis perquè, en aquests moments de necessitat d’evangelització, parlin de Jesús als nets, ensenyant-los a resar amb confiança. Manifesta que, en ocasió d’aquesta jornada, no pot deixar de tenir presents els qui estan en les residències d’ancians d’arreu del bisbat. Finalment, fa una crida a les comunitats cristianes perquè tinguin aquestes residències com a punt de visita, tant personal com familiar o per grups.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu als avis i àvies, als ancians i les ancianes que pensa en les seves vides, la seva entrega desbordada, els seus sacrificis infinits, fets aliment del món i plenitud per l’herència del món. Expressa a la gent gran que la seva presència en aquest Any Jubilar es converteix en un signe d’esperança per a cada família i per a cada comunitat eclesial que té el goig de tenir-los a prop i de gaudir de la seva vida, intel·ligència i saviesa. Afirma que “envellir no és una condemna”, sinó que “és una benedicció” i que la nostra vocació de custodiar les arrels de la gent gran i de cuidar-los com ho havien fet ells durant tota la seva vida, ha de marcar la direcció d’una història que no es pot escriure sense les seves mirades. Finalment, dona gràcies als ancians “per ser la carícia més tendra del Pare, el fruit perenne que dona sentit al temps i mai envelleix, i el símbol visible de la bondat de Déu que concedeix la vida, i vida —com la vostra— en abundància”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “durant segles hem après a pregar en el si de les nostres famílies”, que “la llar i la família com a escola de pregària han anat perdent a vegades el seu paper”, però que “també avui hi ha qui encara fa aquest paper de transmissor de la fe, ensenyant un parenostre, una avemaria o qualsevol altra oració”: els avis. Expressa que “el paper dels avis com a transmissors de la fe és ben present en la nostra societat”, que “els avis ens són exemples, referents, i ho són molt especialment avui en la fe i en la devoció” i que “moltes vegades els camins de conversió dels joves dels nostres dies tenen com a punt de partida un avi o una àvia que els han parlat de Crist”. Destaca “aquest paper dels avis, de la gent gran, com a transmissors, com a educadors en la fe i en la pregària”. Finalment, diu que “cal que algú ens parli de Crist” i que “si qui ens en parla ho fa des de l’experiència d’una vida de fe treballada, amb alts i baixos, viscuda amb moments de joia i altres de dolor, de neguit o d’angoixa, la seva paraula ens pot fer molt de bé”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, diu que “cada comunitat parroquial, cada associació, cada grup eclesial està cridat a convertir-se en protagonista de la «revolució» de la gratitud i la cura, que s’aconsegueix visitant freqüentment la gent gran” i que la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran té l’objectiu d’“apropar-nos als nostres padrins per estimar-los i respectar-los”. Afirma que “visitar una persona gran a casa seva sempre és un gest que contribueix a evitar la soledat no desitjada i a fer front a aquesta plaga que envaeix la nostra societat occidental”. Recorda que en aquest any poden rebre la indulgència jubilar tots aquells que visiten una persona gran que viu sola i que “visitar una persona gran és una manera de conèixer Jesús, que ens allibera de la indiferència i la solitud”. Finalment, diu que “els padrins, a casa nostra, estan cridats a ser motiu d’esperança i de goig per una vida entregada” i que “la fragilitat dels nostres padrins necessita del vigor dels nostres joves, i la manca d’experiència de part dels joves requereix del testimoniatge dels ancians per crear un futur amb saviesa i virtuós”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que per a molts joves de la diòcesi, aquest estiu serà un moment d’una gran profunditat espiritual que pot marcar un abans i un després, ja que marxen junts a Roma, “al cor de l’Església i de la fe” i no hi van “a fer turisme”, sinó que “és una crida a tornar a les arrels, a deixar que alguna cosa ens toqui, ens cremi, ens mogui”. Expressa que “sant Pere i sant Pau no eren perfectes”, però que “tots dos van deixar-se transformar per la trobada amb el Ressuscitat. Tots dos van posar el cos i l’ànima pel seu Senyor i per l’Evangeli”. Explica que els joves van al Jubileu a Roma a buscar “una fe que no s’explica només amb paraules, sinó amb el testimoniatge de vides entregades”. Considera que el miracle del Jubileu és que és “un instant en què el temps es fa espai de gràcia, on el cor s’eixampla i deixa entrar Déu”. Finalment, diu que “l’experiència que viuran els joves en el Jubileu, també la podem experimentar nosaltres des de casa”, que “podem seguir també els actes del Jubileu dels joves pels mitjans de comunicació, unir-nos en la pregària i l’Eucaristia” i “podem meditar allò que digui el Sant Pare i demanar la força de l’Esperit Sant perquè tot ho faci nou en nosaltres”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “en el cristianisme, la humilitat sovint s’ha entès malament”, “sobretot quan ser humils s’ha confós amb humiliar-nos”. Expressa que “la imatge, la metàfora absoluta de la humilitat és, al cap i a la fi, un infant”, que “en el discurs de Jesús hi ha un desig molt gran d’associar la senzillesa amb la infantesa” i que “això atorga a la modèstia una sèrie de connotacions delicioses: puresa, alegria, confiança, felicitat… de les quals a vegades els cristians ens hem oblidat”. Recorda que “Jesús va rentar els peus als deixebles, va escoltar tothom, va lliurar-se a tothom, però mai no va deixar de ser qui era, semblantment als infants, que no es traeixen a ells mateixos”. Afirma que “la humilitat representa una prioritat importantíssima de la fe cristiana” i que “la humilitat costa, però té aquell altre costat de felicitat, de plenitud, de benestar”. Finalment, diu que “en la nostra senzillesa perdem la talla daurada de les nostres ambicions, però ens quedem per dins amb aquell esperit d’infantesa, amb aquella puresa de cor necessària per entendre què val la pena veritablement a la vida”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “tota la nostra vida està encoratjada per l’esperança en Jesús”, que “al final del camí, ens trobarem amb el Mestre, l’Estimat, l’Amic” i que el Senyor “ens espera ple d’amor” i “vol estar sempre amb nosaltres”. Expressa que “aquesta esperança ens fa treballar amb alegria” i que “la joia és signe del món futur, pregustació de la plenitud, de l’alegria del regne dels elegits”. Afirma que “l’alegria també procedeix de saber que és Déu qui consumarà l’obra” i que “sembrem la Paraula, anunciem el Regne”, però que “fer créixer i madurar és obra de Déu i no nostra”. Manifesta que “som ciutadans del cel, on ens espera Déu”, que “necessitem de tant en tant aixecar la mirada per conèixer el nostre destí i agafar així ànims” i que “contemplant la meta, ens animem a la cursa i ens orientem en el camí”. Constata que “a la meta brilla també Maria, Assumpta al cel” i que l’Assumpció ens omple d’esperança, perquè anuncia el futur que Déu desitja per a l’ésser humà”. Finalment, diu que Maria ha estat la primera a gaudir de la victòria de Crist i que “ella obre camí per a tota la humanitat, que està cridada a entrar al cel nou i la terra nova”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que “els fets recents del mes de juliol, com la crema intencionada de la mesquita a Piera, o la resposta violenta de linxament orquestrat després d’una execrable agressió a un veí de Torre Pacheco (Múrcia), són motiu de profund dolor, però també de reflexió creient”. Expressa que “com a catòlics no podem sinó alçar la veu des de l’Evangeli i la Doctrina Social de l’Església davant d’allò que no pot passar desapercebut: la creixent instrumentalització del dolor, la frustració i la por per alimentar discursos que sembren divisió, odi i sospita cap a persones migrades”. Afirma que “com a Església tornem a expressar la nostra solidaritat i proximitat amb la comunitat islàmica de Piera i de Catalunya”, així com “el nostre suport al rector i la comunitat parroquial per la seva aportació a la “cultura de l’encontre”, també la comprensió cap els veïns preocupats per la convivència i d’altres desafiaments socials a la vila”. Considera que “com a creients no podem contribuir al discurs de l’odi”. Finalment, diu que “feliços els qui treballen per la pau… i per la veritat desarmant i desarmada”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, per parlar del camí de la saviesa popular on pot ser detectada la força de l’Esperit Sant, recupera la dita «a poc a poc i bona lletra». Expressa que “el camí de la vida diocesana no es mesura només per les estadístiques”. Afirma que “tothom sap que és important detectar les necessitats i precisar els objectius”. Fa esment amb goig de l’assemblea diocesana que va tenir lloc el passat mes de maig, la qual li va servir per apropar-se per primera vegada a la diòcesi, d’una manera més real”. Manifesta que l’Esperit Sant ens indica “l’estil amb el qual hem d’anar recorrent el camí de la vida” i que “anant «a poc a poc» i fent una «bona lletra», ens referim a una manera d’actuar concreta”. Parla de la cura i la tendresa i considera que “la cura ens fa superar els nostres aïllaments, provocats molt sovint per les nostres pors” i que la tendresa “es tracta d’una enteresa interior fonamentada en l’Esperit”. Finalment, demana que “ningú oblidi que és objecte de la tendresa de Déu” i demana que ho siguem també nosaltres “pels qui ens envolten, sobretot pels més desafavorits, aquells que es troben als marges de la vida”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
