Data: 9 de novembre de 2025
Celebrem aquest diumenge la festa de la dedicació de la basílica de Sant Joan del Laterà, la catedral de Roma i seu, per tant, del seu bisbe. Una festa que és signe d’unió amb el Sant Pare i de comunió amb el conjunt de l’Església universal.
«La comunió a la qual el Senyor ens crida és una harmonia de veus i rostres, no anul·la la llibertat de cadascun»: ens ho deia el papa Lleó XIV durant la solemnitat dels apòstols sant Pere i sant Pau. Paraules com: signe visible i eficaç de salvació, comunió o sinodalitat, representen conceptes diversos referits a una mateixa realitat eclesial en la qual sant Joan Pau II, Benet XVI i Francesc han anat posant l’accent tot desenvolupant l’eclesiologia del Concili Vaticà II. Ara el papa Lleó XIV posa l’accent de manera especial en la idea de la unitat.
Tot plegat constitueix el ric llegat del magisteri de l’Església que s’ha anat forjant al llarg dels segles i que esdevé un corpus doctrinal sempre inacabat i sempre en elaboració, i alhora unit en tot moment històric per un mateix fil conductor: Crist. Aquesta fidelitat a Crist, al llegat apostòlic i al magisteri inspirat per l’Esperit Sant, art i part en la fundació i la vida de l’Església de Crist que camina cap al Pare, és el que ens uneix a tots els fidels. Certament vivim aquesta pertinença a l’Església, que és com un sagrament en paraules de la constitució Lumen Gentium, des de la diversitat, com ho visqueren Pere i Pau, però ben conscients de formar una única realitat sempre viva i sempre en camí.
Aquesta diversitat s’expressa també en la multiplicitat de ministeris i de serveis, alguns sagramentals, d’altres dirigits a aspectes concrets del dia a dia de l’Església. Tots ells són necessaris per a viure aquesta comunió i aquesta sinodalitat de la qual ens han parlat Benet XVI i Francesc, i ens cal viure’ls amb una consciència d’eclesialitat i de responsabilitat. El principi de la subsidiarietat és un concepte clau en la Doctrina Social de l’Església, que ens convida a la autoresponsabilitat i a la col·laboració en les tasques de l’Església en els seus diferents nivells: parroquial, diocesà i universal.
Preveres, diaques, ministres de la paraula, catequistes, membres dels consells parroquials, religiosos i religioses, i tots aquells que d’una manera o altra formem de manera activa l’Església, som cridats a viure la nostra fe des de la corresponsabilitat. I encara més, no podem oblidar als que per una o altra raó s’han allunyat de l’Església o de la pràctica dels sagraments, ni tampoc als que no coneixen a Crist, l’ignoren o fins i tot el rebutgen, i que constitueixen el repte de la tasca evangelitzadora.
L’Església va néixer amb vocació d’universalitat, de catolicitat, i està a les nostres mans que així continuï essent; hi ajudarem vivint la nostra fe en comunitat i solidaritat. En paraules de sant Joan Pau II: «l’Església és el signe de la salvació realitzada per Crist i destinada a tots els homes mitjançant l’obra de l’Esperit Sant.» (27 de novembre de 1991).
