Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 16 de novembre, l’Església celebra la IX Jornada Mundial dels Pobres, amb el lema «Vós, Senyor, sou la meva esperança» (cf. Sl 71,5), una jornada que és un recordatori per a l’Església que els pobres són al centre de tota l’acció pastoral, no només de la dimensió caritativa, sinó també del que l’Església celebra i anuncia.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la IX Jornada Mundial dels Pobres, així com del mal que aguaita a la porta, de la comunió i la missió, de la visita pastoral a la parròquia d’Escaldes-Engordany i de la pel·lícula “Los domingos”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, expressa que “l’Església recorda amb afecte totes aquelles persones que pateixen al món” i que “a tots ells, la comunitat cristiana vol mostrar-los la seva compassió i portar-los una paraula d’esperança”. Recorda que “la paraula compassió significa «patir amb»” i diu que “la compassió ens mou a ajudar, especialment, els oblidats, els més indefensos i vulnerables”. Considera que “l’espiritualitat cristiana ha d’unir la pregària i la compassió pels nostres germans més necessitats”. Afirma que “els pobres ocupen un lloc especial en el cor de Jesús”, el qual “es desvivia per ells” i “creia que el testimoni dels pobres ens ajudava a comprendre i a viure el missatge de l’Evangeli”. Recomana que meditem durant aquests dies la primera exhortació apostòlica del papa Lleó XIV, que porta per títol Dilexi te, en la qual el Papa ens diu que “l’ajuda als pobres no és només un problema social”, sinó que “es tracta d’una «qüestió familiar», perquè els pobres són «dels nostres»”. Finalment, demana que “seguim les petjades de Jesús i siguem, com Ell, amics dels pobres”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que el sentit de la Jornada Mundial dels Pobres és que “tots, pobres i rics, prenguem consciència d’aquesta realitat” present en el món i expressa que “hi ha diversos tipus de pobresa: de diners, de salut, de pau, de temps, i moltes altres”. Afirma que “el papa Lleó en el seu missatge per la jornada d’enguany recorda que: “El pobre es pot convertir en testimoni d’una esperança forta i fiable, precisament perquè la professa en una condició de vida precària, marcada per privacions, fragilitat i marginació” i que “també recorda que ‘la pobresa més greu és no conèixer Déu’”. Manifesta que “els pobres no són una distracció per a l’Església, sinó els germans i les germanes més estimats, perquè cadascun d’ells, amb la seva existència, i fins i tot amb les seves paraules i la saviesa que tenen, ens provoca a tocar amb les mans la veritat de l’Evangeli”. Finalment, agraeix “la dedicació de tants cristians, voluntaris i professionals, que a través de les institucions de l’Església ajuden a “crear nous signes d’esperança que testimoniïn la caritat cristiana, com ho van fer molts sants i santes de totes les èpoques”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “els pobres, que pateixen la marginació i la fragilitat, saben per experiència que no poden posar la seva esperança en els poders d’aquest món i que només Déu és una esperança duradora”. Expressa que “l’esperança en Déu ens compromet a transformar el món, afrontant les causes estructurals de la pobresa”. Considera que “no ens podem resignar davant de la pobresa que pateixen molts germans nostres” i que “hem de donar suport a aquelles polítiques que busquin combatre les antigues i noves formes de pobresa”, així com “procurar crear nous signes d’esperança per als més pobres”. Manifesta que “el papa Lleó recorda el que l’Església va fer en altres temps, com ara hospitals i escoles; fa memòria també del que actualment es fa a molts llocs, com ara llars per a menors, centres d’acollida d’immigrants, albergs o escoles populars; i també ens anima a pensar de manera creativa noves formes d’atenció als més pobres”. Finalment, diu que “l’esperança és àncora que fixa el nostre cor en Déu i, alhora, ens compromet a oferir als més pobres signes eficaços d’esperança que testimoniïn la caritat cristiana”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que en el cor de la Jornada Mundial dels Pobres sent que el Senyor “ens convoca a una trobada fraterna, entranyable i profunda: no sols amb els qui sofreixen en el drama de la precarietat, sinó amb Ell mateix, que, «sent ric, es va fer pobre per nosaltres per a enriquir-nos amb la seva pobresa»”. Expressa que “el Senyor espera i desitja que el reconeguem en el pobre” i que “el pobre no és únicament destinatari de la nostra compassió”, sinó que “és sagrament viu de la presència de Crist, donat en la seva fragilitat més absoluta”. Afirma que “la nostra fe arriba a la seva plenitud quan descobrim aquesta veritat absoluta, que Déu es deixa trobar en el captaire, en el malalt, en l’ancià, en el solitari; i que, en allargar-li la mà, entrem en comunió amb el mateix Senyor”. Manifesta que “en el rostre del qui pateix, Crist s’oculta i es revela; espera a ser reconegut, estimat, tocat”. Finalment, demana que “caminem junts cap a una humanitat nova, on ningú no sigui invisible, on tots siguem germans”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “Jesús ens convida a viure les circumstàncies de la vida no pas amb resignació, sinó amb esperança” i que “aquesta esperança és quelcom que implica als creients per treballar activament per fer que la justícia social sigui present en la nostra societat”. Recorda que “arribant a la fi de l’any litúrgic, l’Església ens convida a reflexionar al llarg d’aquestes setmanes sobre la fi dels temps i la nostra pròpia fi en aquesta terra” i que “en acabar la cursa el Senyor valorarà si ens hem mantingut fidels i ens examinarà en l’amor”. Considera que “no serà un examen teòric sinó pràctic, on es valorarà la nostra bona disposició o la nostra indiferència davant dels altres”. Recorda que el papa Francesc escrivia que “els pobres, quasi sempre, són víctimes, no culpables” i afirma que “si hi ha víctimes i no culpables, hauríem de plantejar-nos qui és en major o menor grau responsable de la seva situació, i també el nostre grau d’implicació en ajudar-los”. Finalment, ens convida a llegir Dilexi te, la primera exhortació apostòlica del papa Lleó XIV, on diu que “escoltant el crit del pobre, estem cridats a identificar-nos amb el cor de Déu”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, diu que “el papa Lleó XIV ens recorda que els pobres, vinguin d’on vinguin, poden convertir-se en testimonis forts i fiables d’esperança”. Expressa que “els pobres són els qui, de vegades, més a prop viuen de Déu i els qui poden parlar-ne amb més propietat”, que “no tenen res i ho esperen tot d’Ell”, que “viuen la fe” i que “ells reben amb freqüència el menyspreu i el rebuig, el judici i la mirada despectiva”. Considera que “actuar a favor dels pobres no és una distracció pastoral”, que “ells són els amics preferits de Jesús”. Manifesta que la Jornada Mundial dels Pobres és “una invitació a anar més enllà de les nostres rutines i posar, de veritat, al centre de la nostra vida eclesial els pobres”, “els qui trenquen els nostres esquemes pastorals, però sempre els renoven”. Admet que “l’escenari és molt complex, però no irreductible a la incapacitat de transformar aquesta realitat dels nostres germans més desvalguts”. Finalment, diu que “som capaços de superar la dictadura de l’economia que mata, per anar més enllà de les nostres rutines i seguir revifant aquell bon samarità que ha viscut i viu dins nostre”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, parla del “drama de Caín i Abel”, “del problema perenne de la vida humana, de les relacions humanes, on actuen el voler amagat de Déu però, al mateix temps, l’estrany poder de la rancúnia, de la maldat i de la mort mateixa”. Expressa que el passatge de Caín i Abel “ens presenta que l’assassinat del germà és un fet atroç”. Afirma que “hi ha un perill en la vida de Caín que rau en la manera com ell resolgui la seva ràbia i depressió”. Manifesta que “la figura del pecat «a la porta» suggereix que ens hi juguem molt, en la manera de resoldre els conflictes entre els germans”, que “la narració colossal del passatge coneix el poder del pecat que és capaç de conduir fins i tot a la mort” i que “la persona humana sap que pot ser destrossada per aquest poder que actua en les nostres vides”. Considera que “el Senyor amenaça i atreu, i ens fa saber una certesa realment meravellosa: aquest poder bestial que mena a la mort pot ser dominat”. Finalment, diu que “la història ens situa davant la sempre misteriosa presència de Déu que ofereix alternatives a cada persona enfurismada contra el seu germà”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que “el proppassat setembre és van complir dos anys de la promulgació dels decrets sinodals del camí que vam fer junts durant quatre anys” i que “a més, en aquest mateix període de temps es van celebrar les dues assemblees del Sínode de Bisbes amb el fruit del Document final”. Expressa que “tant els decrets del nostre Sínode per l’esperança com el document final del Sínode de Bisbes ens conviden a posar-nos, una vegada més, en camí per a dur a terme més i més la sinodalitat que brolla de la comunió, a fi de viure millor la missió que ens pertoca com a Església enmig del món”. Afirma que “el repte que tenim, des de la comunió per a la missió, és el de saber sumar, seure junts, compartir experiències en el diàleg i en la recerca de la voluntat de Déu”. Finalment, demana que “el gran llegat que hem rebut del passat ens faci descobrir que, malgrat la pobresa que potser experimentem en les nostres comunitats, som cridats a ser una Església més i més missionera i evangelitzadora en aquest territori, on hi ha cors assedegats del trobament amb Crist”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, parla de la “primera visita pastoral realitzada com a bisbe diocesà a la parròquia d’Escaldes-Engordany, al Principat d’Andorra”. Explica que durant la visita pastoral a la parròquia, acompanyat en tot moment pel seu rector, Mn. Antoni Elvira, i per Mn. Jaume Soy, van poder conèixer de ben a prop les institucions civils, com ara la Casa Comuna, els Agents de Circulació, la Policia, l’edifici administratiu d’Estadística, el Servei d’Immigració d’Andorra, així com compartir el ritme pastoral de la parròquia. Comenta que van visitar “els nostres padrins, a la residència per a la gent gran Salita, i els malalts de la parròquia”, així com “diverses exposicions en els museus, arxiu històric i centres d’interès cultural i social”. Encoratja els feligresos a “continuar evangelitzant en la parròquia amb la vostra presència serena, plena d’amor i de servei envers els germans i els més desfavorits”, els demana que tinguin “esperança i fortalesa” i agraeix el seu “testimoni acollidor i fratern”. Finalment agraeix al bon Déu i a tots els feligresos “l’acollida durant la visita pastoral”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que la pel·lícula “Los domingos” “parla de la llibertat, de la fragilitat, de la família, de la fe catòlica i, potser, de la intempèrie emocional en què viuen molts dels seus personatges”. Explica que “Ainara, la jove protagonista, és el detonant d’un terratrèmol familiar quan anuncia que vol ser monja contemplativa”, però que “reduir el film a això seria injust”. Considera que “el que Alauda Ruiz de Azúa ens ofereix és un mapa de silencis i incomunicacions”. Manifesta que “ni la fe ni qualsevol vocació o projecte de vida no és una bombolla separada del nostre món interior, emocional, psicològic, afectiu, relacional”, que “el cristianisme de fet és la religió de l’encarnació, del cos i de la comunió” i que “les fragilitats, les necessitats i les crisis no són obstacles: són el terreny on madurem humanament i espiritualment”. Finalment, diu que l’ha impressionat “la valentia d’una obra que qüestiona la família quan no ofereix l’empara que necessitem” i afirma que ““Los domingos” ens qüestiona: què sosté la nostra vida quan tot trontolla? La fe, l’amor, la llibertat, una convicció profunda… o tot plegat”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).
