Data: 30 de novembre de 2025
Estimats germans,
Forma part essencial de la fe cristiana sostenir que el nostre cos serà ressuscitat. El cristianisme no pensa que la salvació es limiti a la dimensió espiritual de l’ésser humà, sinó que arriba a tot el seu ésser, inclòs el cos físic. No concebem allò corporal com una cosa separada de l’espiritual. No pensem una ànima sense un cos, ni tampoc un cos sense una ànima. Davant dels dualismes de la metafísica grega o de la modernitat cartesiana, el cristianisme sosté que el cos és objecte de la salvació divina i que està radicalment associat a la vida nova en Crist. El cos és molt important perquè és espai de relació i comunicació amb els altres. La fe en la resurrecció de Crist ens porta a confiar en la victòria plena sobre la mort. No hi ha res del que constitueix la identitat de l’ésser humà que quedi fora de la salvació en Crist.
El cristianisme sempre ha viscut com una greu temptació el gnosticisme, és a dir, la convicció segons la qual la salvació s’assoliria a través del coneixement (generalment accessible només als il·luminats) i que allò material, i especialment allò corporal, serien un obstacle per al creixement espiritual. Aquesta antiga desviació, que no ha desaparegut mai del tot, apareix també avui de nombroses maneres, especialment en algunes espiritualitats centrades en el propi subjecte, en les seves experiències i vivències, que sacralitzen el “jo”.
L’altra desviació greu ha estat el menyspreu del cos. Influïts pel neoplatonisme, alguns Pares de l’Església, van manifestar un menyspreu del cos, sobretot el de la dona, considerant-ho una amenaça per a la vida espiritual. Tant les tradicions rigoristes com els espiritualismes desencarnats han desconfiat del cos, recomanant sotmetre’l a un control rigorós. Avui dia veiem reaparèixer aquest menyspreu del cos humà en algunes ideologies com el transhumanisme, que entén que la ment és la veritable essència de l’individu, mentre que el cos és una presó que ens lliga a processos biològics inevitables com l’envelliment, la malaltia i, en última instància, la mort.
Davant tot això, convé afirmar que, en definitiva, no és real una salvació que no assumeix una dimensió essencial de la vida humana com és la corporalitat. Déu no ens salva del cos, sinó que assumeix aquesta realitat constitutiva de la vida humana i la porta a plenitud.
