Data: 14 de desembre de 2025
Estimats diocesans,
La mirada al futur no entorpeix el compromís per transformar aquest món, sinó que serveix d’esperó per fer-ho. Hi ha una concepció equivocada de la vida humana que l’entén com una etapa provisional, sense cap mena d’interès, cap a una cosa definitiva, que és la vida eterna. Pensa que en aquesta terra hi som per aconseguir “la salvació de l’ànima», sent el cel el lloc on la salvació s’aconsegueix per sempre. Aquesta mentalitat condueix a despreocupar-se del que passa al món. Es dona un replegament de l’individu sobre si mateix i s’aspira a una salvació desencarnada, que afecta a l’individu, però no a la societat. Es tracta d’un cristianisme que abandona l’ésser humà a la seva misèria, que convida a sacrificar-se per un futur il·lusori i perd de vista el present.
La salvació, tal com pensa la fe cristiana, té a veure amb l’edificació del món, amb el desig de contribuir al bé de tots els que ens envolten i de tota la humanitat. No només es tracta de salvar la persona, sinó també els mals socials que oprimeixen els homes, les situacions d’injustícia (exclusió social, explotació laboral, fam, violència…). «Les mans de la fe –va escriure el papa Francesc- s’alcen al cel, però alhora edifiquen, en la caritat, una ciutat construïda sobre relacions que tenen com a fonament l’amor de Déu» (Enc. Lumen Fidei, 51).
Des del cel, és a dir, des de Déu, es contempla amb responsabilitat aquest món i s’assumeix la crida a treballar per edificar el món nou, per fer que aquest món es transformi en el món de Déu. Quan sabem mirar cap al cel la nostra vida millora en qualitat i en amplitud, i es dirigeix cap endavant amb serenitat, però també amb la decisió ferma de progressar pel camí veritable que és el de la justícia i l’amor de Déu.
L’esperança cristiana no és pas passiva; no convida a quedar-se amb els braços creuats, sinó que ens posa a treballar. Per això un dels grans enemics de l’esperança és la mandra. L’esperança ens empeny a somiar un món nou, però la mandra ens pot aturar i impedir que ens posem en marxa, com aquell servent que va enterrar els talents per por del seu senyor (cf. Mt 25, 14-30). L’esperança veritable és inconformista i inquieta; és creativa i ens porta a sortir de nosaltres mateixos. No mirem el cel per oblidar-nos de la terra. Bé sabem que la mirada cap al futur ens compromet a treballar en aquesta “vall de llàgrimes” per fer-ne un món millor, el que Déu vol. Qui sospira per una nova terra no és un ociós, sinó algú compromès de debò en la transformació del món, en contribuir a fer realitat la nova civilització de l’amor.
