Data: 21 de desembre de 2025
Arribats al quart diumenge d’Advent encenem en la nostra corona d’Advent l’espelma de la caritat, de l’amor. Som a les portes del Nadal, un temps fort en la nostra vida de fe i un temps també especial per al conjunt de la societat.
Cal que fixem la nostra mirada, ni que sigui per uns instants, en l’escena que rememora aquell moment en aquella nit tranquil·la on sense oripells i amb total senzillesa, el qui havia de salvar el món vingué a la vida.
Què vol dir que Déu es faci home? Vol dir en primer lloc que ve a dignificar la nostra vida, a destacar-ne el seu caràcter de do de Déu, des del mateix moment de la concepció fins al darrer alè. Vol dir en segon lloc que Déu, conscient de la debilitat i la fragilitat de la vida de la seva criatura, vol compartir-la, sense renunciar a patir com nosaltres patim, a esperar com nosaltres esperem, a plorar com nosaltres plorem, o a alegrar-nos com també nosaltres ens alegrem. En tercer lloc l’encarnació del Fill de Déu no és endebades, no és un simple gest de solidaritat que al cap i a la fi queda en això, un simple gest.
Neix a Betlem, viu a Natzaret i mor a Jerusalem; Jesús, fill de Josep i de Maria als ulls del món, però que de fet és Déu, comparteix en tot, llevat del pecat, la nostra humanitat. Ressuscita el tercer dia d’entre els morts i puja al cel, ens convida a participar de la seva divinitat, a ser fills amb el Fill. Tot el misteri de la salvació està contemplat en aquest infant que avui ens mou a la tendresa i que demà ens ha de moure a l’esperança.
Vivim aquest Nadal a les portes de la conclusió de l’Any Jubilar de l’esperança, i en Jesús, que jau en aquella menjadora, sense altre aixopluc que una feble teulada, sense altre escalf que l’alè d’un bou i una mula, hi ha dipositada la nostra esperança. Quina paradoxa, allí on tot indica desesperança hi tenim posada la nostra gran esperança.
Són les aparents contradiccions de Déu, que a voltes, si no ens fan dubtar, sí que almenys ens desconcerten. No serà això un signe de cap on hem de dirigir la nostra mirada? ¿No ens vol dir així Déu, amb la seva senzillesa acostumada a parlar en el xiuxiueig d’un ventijol suau, que Ell està sobretot en els qui han de viure com Ell, sense aixopluc i sense acolliment?
Com escrivia el papa Francesc, hem de ser missatgers de: «l’esperança per als milions de pobres, que sovint no tenen el més necessari per a viure.» (Spes non confundit, 15). Per fer saber així que Déu és amb tots nosaltres.
