Data: 15 de febrer de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell,
Amb l’afecte de pare i pastor, continuo amb vosaltres aquest camí dominical d’apropament al Concili Vaticà II.
Avui voldria presentar-vos la constitució dogmàtica Lumen gentium, que parla del misteri de l’Església. El seu títol, “Llum de les nacions”, no és un adorn: és una confessió de fe. L’Església no és llum per ella mateixa; la seva llum és Crist. I només quan roman unida a ell, com la lluna rep del sol la seva claror, pot il·luminar el camí dels homes, no amb llum pròpia, sinó amb la transparència humil de l’evangeli.
Lumen gentium ens convida a contemplar l’Església amb ulls creients, més enllà de reduccions i caricatures. Abans que res, no és una organització, ni un simple conjunt de costums, ni un poder entre els poders. És un misteri: un poble convocat pel Pare, reunit en el Fill i vivificat per l’Esperit Sant. És sagrament, és a dir, signe i instrument de la unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà. Allà on l’Església viu en santedat, en caritat i en veritat, allà Déu es fa proper, i la fraternitat esdevé possible.
El Concili ens recorda, amb una força especial, que l’Església és el Poble de Déu en camí. En aquest poble, tots hem estat marcats per un mateix baptisme i sostingutsper una mateixa fe. Ningú no és cristià de manera aïllada; caminem junts. I en aquesta comunió, el Senyor concedeix diversos dons i ministeris: alguns per presidir i servir la unitat, d’altres per consagrar la vida a Déu d’una manera visible, i la immensa majoria per santificar el món des de dins, en la família, en el treball, en la cultura, en la vida social. No hi ha membres de primera i de segona: hi ha vocacions diverses per a una mateixa missió.
Per això, Lumen gentium ens ajuda també a comprendre millor la vocació del laic. No és un “ajudant” ocasional del que altres fan, sinó un deixeble missioner cridat a viure l’evangeli allà on es prenen decisions, es construeixen relacions, s’eduquen els fills, es té cura dels fràgils i es busca la justícia. Igualment, ens recorda la bellesa de la vida consagrada, signe que Déu basta, i la missió dels pastors, cridats a guiar, no com a propietaris, sinó com a servidors: amb proximitat, escolta, misericòrdia i valentia apostòlica.
Però si hi ha un capítol que ressona com una crida urgent és el de la santedat. El Concili proclama amb claredat que tots estem cridats a la santedat, sense excepció. La santedat no és un privilegi d’uns pocs, ni una meta reservada als qui tenen temps o capacitats especials. És la forma normal de la vida cristiana: estimar com Crist, perdonar, servir, viure amb veritat, pregar, sostenir l’esperança en la prova. I aquesta santedat quotidiana —silenciosa, sovint amagada— és la força més gran de l’Església.
Us proposo tres actituds per acollir Lumen gentium en la nostra vida diocesana. La primera: gratitud per pertànyer a aquest poble estimat, sostingut per la gràcia. La segona: corresponsabilitat, perquè ningú no se senti espectador, sinó part viva de la missió. La tercera: humilitat, perquè la nostra Església local d’Urgell sigui més centrada en Crist i en els pobres, en tots aquells que necessiten ser convidats a la comunitat i esdevenir famíliaurgel·litana.
Que aquesta lectura conciliar ens renovi per dins, perquè, units a Crist, siguem enmig del món signe d’esperança i caliu de fraternitat.
Amb la benedicció i afecte, del vostre bisbe, el vostre servidor,
