Data: 26 d’abril de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell,
Reemprenem les lletres dominicals d’aprofundiment en el Concili Vaticà II. Avui voldria presentar-vos el decret Unitatis redintegratio, sobre l’ecumenisme. El seu títol, «Restauració de la unitat», expressa un anhel que neix del cor de Crist. Perquè el Senyor, la nit abans d’entregar la seva vida, va pregar al Pare «que tots siguin u». La divisió entre els cristians és una ferida espiritual que contradiu l’Evangeli i debilita el testimoni de l’Església davant del món.
El Concili, amb aquest decret, ens convida a mirar l’ecumenisme com una crida a la conversió. Per això, Unitatis redintegratio recorda que el moviment ecumènic neix de l’acció de l’Esperit Sant: ell desperta el desig de comunió, purifica la memòria, obre camins de trobada i sosté la paciència necessària per caminar junts.
L’Església confessa amb claredat que la plenitud dels mitjans de salvació subsisteix en l’Església catòlica; i, alhora, reconeix amb gratitud que fora de les seves fronteres visibles hi ha molts elements de santificació i de veritat: la Sagrada Escriptura, la fe en Jesucrist, el baptisme, la pregària, dons espirituals, i, a vegades, fins i tot un testimoni heroic de santedat. Allà on s’invoca sincerament el nom del Senyor, hi ha ja una veritable comunió, encara que imperfecta, que ens crida a avançar.
L’ecumenisme autèntic consisteix a viure la fe amb més profunditat. El Concili ens ensenya a distingir entre el dipòsit de la fe i les formes històriques d’expressar-lo, i ens convida a cercar un llenguatge més comprensible, un tracte més fratern i una actitud menys defensiva. La unitat creix quan s’uneixen la veritat i la caritat.
Unitatis redintegratio assenyala camins concrets. El primer és la pregària: la «pregària per la unitat» és l’ànima de l’ecumenisme. El segon és la conversió interior: reconèixer pecats, orgull i prejudicis que han alimentat separacions. El tercer és el coneixement mutu: superar caricatures, estudiar la història amb honestedat, aprendre a valorar allò que el Senyor ha obrat en els altres. I el quart és el diàleg teològic i pastoral, que cerca claredat i aproximació, amb paciència i fidelitat.
L’ecumenisme es viu també en el dia a dia. Es viu quan un cristià catòlic parla amb respecte d’altres cristians i no els menysprea amb paraules fàcils. Es viu quan col·laborem en obres de caritat i en iniciatives per la justícia i la pau, no competint, sinó servint junts. Es viu quan, en un matrimoni mixt o en una família amb tradicions diferents, es cuida l’amor, la pregària i l’educació en la fe amb delicadesa i discerniment. Es viu quan evitem l’escàndol de la divisió en allò petit: en les nostres pròpies comunitats, on a vegades ens separem per gustos, sensibilitats o ferides no guarides.
Per això, a la llum de Unitatis redintegratio, us proposo tres actituds senzilles.
La primera: pregar amb perseverança per la unitat; algunes parròquies, com la de Santa Maria de Guissona, ja ho tenen en el seu programa pastoral.
La segona: cultivar el respecte i el coneixement. Si ens trobem amb altres cristians, reconeguem allò que ens uneix: un sol Senyor, una sola fe baptismal, una sola esperança.
La tercera: treballar per la comunió començant per casa. La unitat que demanem per a tota l’Església comença en la reconciliació concreta, en el perdó, en l’escolta, en la humilitat de reconèixer el bé de l’altre.
Que el Senyor ens concedeixi ser artesans de comunió, perquè el món pugui creure.
Del vostre bisbe i servidor,
