Data: 17 de maig de 2026
Estimats diocesans,
estimada Església d’Urgell,
Reprenc aquest camí dominical de coneixement del Concili Vaticà II. Avui voldria presentar-vos el decret Perfectae caritatis, sobre la renovació adequada de la vida religiosa. És un text breu, però ple de saviesa, perquè toca una realitat preciosa per a l’Església: la vida consagrada, aquesta manera de seguir Crist que, pels consells evangèlics, esdevé signe visible que solament Déu omple i que el Regne ja és present i actua enmig nostre.
El Concili contempla la vida consagrada amb gratitud. Hi reconeix un do de l’Esperit Sant: homes i dones que, moguts per una crida particular, escullen viure la pobresa, la castedat i l’obediència per assemblar-se més de prop a Crist pobre, cast i obedient. La seva existència —encara que no faci soroll— és una predicació silenciosa. Ens recorda que no tot es compra, que no tot es posseeix, que no tot es decideix segons el propi caprici; ens recorda que el cor humà està fet per a un Amor més gran.
Perfectae caritatis convida a renovar-se. I ho fa amb un criteri molt clar: tornar a les fonts. Renovar no és inventar des de zero ni acomodar-se al gust del moment. Renovar és tornar a l’Evangeli, al carisma del fundador o fundadora, i a les necessitats reals del temps, discernides en la pregària i en comunió amb l’Església. El Concili demana una fidelitat dinàmica: conservar allò essencial i purificar allò accessori; mantenir la identitat i, alhora, expressar-la de manera comprensible i fecunda avui.
Per això el decret insisteix en la primacia de la vida espiritual. La renovació autèntica comença per dins. Una comunitat consagrada s’enforteix quan cuida la pregària, la litúrgia, l’escolta de la Paraula, la vida fraterna i el silenci que guarda el cor. Si es perd la intimitat amb Crist, tot esdevé cansament; si es manté, fins i tot les proves es transformen en fecunditat.
El Concili parla també de la vida comunitària com a escola de caritat. Viure junts amb persones diferents, perseverar en la fidelitat quotidiana, corregir-se amb mansuetud, perdonar sense humiliar, compartir béns i missió, és un testimoni poderós en un món marcat per la solitud i la fragmentació.
I no oblida la dimensió apostòlica. Cada comunitat religiosa, segons el seu carisma, és enviada: a l’educació, a la salut, a la pregària contemplativa, a l’acollida dels pobres, a la missió, a la predicació, al treball silenciós pel Regne. El Concili convida a discernir amb valentia: mantenir allò que dona vida, deixar allò que ja no serveix al carisma, obrir-se a noves necessitats sense diluir la identitat.
Us convido, estimats diocesans:
En primer lloc, donem gràcies per les comunitats consagrades presents entre nosaltres: per la seva pregària, pel seu servei, per la seva discreció, per la seva proximitat als pobres, pel seu testimoni de fraternitat. La diòcesi seria més pobra sense la seva presència.
En segon lloc, acompanyem-les amb respecte i proximitat. Són germans i germanes que caminen, com tots, entre la gràcia i la fragilitat. Una paraula d’ànim, una col·laboració sincera, una ajuda concreta, poden sostenir molt.
En tercer lloc, demanem vocacions. La vida consagrada és necessària. No només “pel que fa”, sinó pel que és: un signe del Regne. Preguem al Senyor que continuï cridant, i cuidem ambients on la seva crida pugui ser escoltada: famílies creients, joves acompanyats, comunitats que preguen i viuen amb alegria.
I vosaltres, consagrats i consagrades, us dic amb afecte: gràcies. Gràcies per la vostra fidelitat, a vegades amagada; per la vostra perseverança, a vegades provada; pel vostre “sí” quotidià, que sosté l’Església més del que imagineu. Torneu sempre a la font: a Crist. Deixeu que ell renovi el vostre primer amor, perquè la vostra vida continuï essent llum, esperança i profecia.
Que l’esperit de Perfectae caritatis renovi també tota la nostra Església diocesana, perquè aprenguem a viure amb un cor més lliure i més lliurat.
Amb la benedicció i l’afecte, del vostre bisbe i servidor,
