Data: 12 de juliol de 2026
La proclamació del perdó com una bona notícia es troba al nucli del missatge cristià: tant del perdó que hem rebut de Déu com del perdó que, imitant el Pare del cel, podem oferir als altres. El perdó no només afecta la nostra vida com a individus, sinó que també té una dimensió social. Per això és una necessitat i una bona notícia per al nostre món. Suposa també un fort repte, perquè desafia molts supòsits de la cultura que ens envolta.
Vivim en un món “sense perdó”, on hi ha absència de compassió i misericòrdia. La gent que ens envolta –i nosaltres mateixos– responem a la violència amb més violència. Si ens trepitgen, trepitgem més fort; si ens insulten, tornem un insult més gran. Ens trobem immersos en una “espiral de violència”, que no podem aturar perquè no som capaços d’acceptar les debilitats dels altres i perdonar-les. Tots exigim molt als altres (i potser a nosaltres mateixos); ens indignem contra els altres i som durs amb ells. En un món així no hi ha espai per al perdó i la reconciliació.
La cultura moderna sol legitimar la rancúnia i el desig de venjança. Des dels mitjans de comunicació s’encoratgen sentiments d’ira i ressentiment per captar l’atenció del públic. Es promou el “linxament mediàtic” i la cancel·lació pública d’algunes persones pels seus errors, reals o percebuts. Històries de “justícia personal” i de “venjança justificada” abunden en pel·lícules, sèries i novel·les, mostrant com a herois personatges que busquen revenja. El món digital afavoreix també els discursos polaritzats i l’ebullició de formes insòlites d’agressivitat, d’insults, maltractaments i desqualificacions (cf. Fratelli tutti, 44).
Aquesta actitud es viu en tots els àmbits de la societat. En l’àmbit de la política, veiem créixer cada dia la crispació, l’insult i l’agressivitat contra l’opositor, que es considera un enemic. Però també en les societats intermèdies, com en una junta de veïns o fins i tot dins una confraria, hi domina moltes vegades l’enveja i la rancúnia. Per descomptat, també al si de les famílies, en la relació entre els esposos o amb els fills manca la capacitat de comprendre l’altre, de fer-se càrrec dels seus errors i de perdonar-lo. Exigim molt als altres i perdonem poc.
Penso que un món sense perdó esdevé insuportable per a l’ésser humà. La convivència es fa pràcticament insostenible. Sense el testimoni del perdó només queda una vida infecunda i estèril, com si es visqués en un desert desolat. Només el perdó té la capacitat de guarir un món ferit, de pal·liar el dolor del món.
(Cf. “El perdó, una necessitat del nostre món”, en J. M. ROMAGUERA – M. GUARCH (eds), Encendre l’esperança. Dotze pistes per a un gran repte, CPL, Barcelona 2025)
