Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de les festes majors, de sant Ezequiel Moreno, de la Jornada Diocesana de Vic, de les paraules del papa Lleó XIV a Montjuïc i Brians 1, del goig de ser perdonats, de l’estiu com a temps per descansar en Déu, de la joia d’evangelitzar, de noves respostes valentes a la crida de Déu, de la dignitat humana i el bé comú i de la comunió en la missió.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “molts dels nostres pobles i ciutats s’omplen de festes majors”, un dies en què la gent surt al carrer per gaudir de la festa i fer un parèntesi en les preocupacions del dia a dia. Expressa que “són moments forts de convivència i de comunió”, ja que ajuden a enfortir els vincles entre tothom. Afirma que les festes majors ajuden a reforçar la identitat de la nostra cultura i serveixen de pont entre generacions, però que, “en el nostre cas, són molt més que una tradició o un conjunt d’actes festius”, perquè celebren l’acció de Déu en els sants i santes patrons a qui demanem també la intercessió. Manifesta que aquests patrons i recorden que els nostres pobles, abans de ser una realitat administrativa o geogràfica, han estat comunitats reunides al voltant de Crist i de la seva Església. Per això, assenyala que durant segles hem estat cridats a celebrar les gestes de Déu, expressant així un missatge de bondat i de pau, de fe i de transcendència, de felicitat i de fraternitat, tal com també recorda el papa Francesc a l’Evangelii gaudium en parlar de Déu com a font de festa i joia.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, recorda que abans de venir a l’arxidiòcesi de Barcelona va ser bisbe de la diòcesi de Calahorra i La Calzada-Logronyo i que, en aquell temps, va conèixer la vida d’un sant que va marcar el seu ministeri: sant Ezequiel Moreno, un exemple d’entrega missionera i esperança davant del sofriment. Explica que “Ezequiel Moreno Díaz va néixer el 1848 a Alfaro, La Rioja”, que “va ser missioner a les Filipines” i que “la seva proximitat amb els pobres i els més vulnerables el va convertir en un pastor generós”. Afegeix que després va ser enviat a Colòmbia, on va ser nomenat bisbe de Pasto i que allí va dedicar-se a la formació dels sacerdots, a la catequesi i a l’enfortiment de la vida cristiana de les famílies. Subratlla que la seva tasca missionera es va veure afectada per un càncer al maxil·lar, però que “el bisbe Ezequiel va afrontar la situació amb una profunda serenitat cristiana”. Finalment, diu que “la figura d’Ezequiel Moreno ens ensenya que la santedat no consisteix a evitar el sofriment, sinó a viure’l amb fe” i demana que ens hi encomanem i que “encomanem els nostres malalts a la intercessió d’aquest gran sant”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, recorda que, al bisbat de Vic, “el Dia de la Catedral s’escau sempre a l’entorn del 17 de setembre, data de l’aniversari de la consagració de la nova catedral de Vic” i que “la Jornada Diocesana i alhora Dia de la Catedral és com el tret de sortida del nou curs pastoral”. Expressa que “és bo que el diumenge dia 20 de setembre propvinent celebrem aquesta diada gent vinguda d’arreu de la geografia diocesana, acompanyats, a ser possible, pels nostres pastors, a fi de viure el goig de trobar-nos en família” perquè “la fe en Crist ens agermana i ens fa descobrir que no caminem sols, sinó acompanyats”. Afirma que la Jornada Diocesana té la finalitat de “trobar-nos per festejar junts els fruits de gràcia abundosa que el Senyor va suscitant entre nosaltres”. Explica que, en la seva part matinal, al Seminari, es compartirà “el treball que es fa contínuament arreu del bisbat” i que “l’acte central d’aquest esdeveniment serà l’Eucaristia, celebrada, com pertoca, a la nostra catedral, a les cinc de la tarda”. Finalment, ens convida, ja des d’ara, a la Jornada Diocesana del 20 de setembre.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, reflexiona sobre alguns aspectes dels temes que el Papa va transmetre a l’Estadi Lluís Companys, a Montjuïc i a la presó de Brians. Recorda que el Sant Pare va dialogar amb tres joves que li van presentar situacions de depressió, maltractaments i perdó, i que els va acollir escoltant-los amb atenció i amb el gest d’una abraçada. Explica que Lleó XIV va prendre com a eix de la seva reflexió la trobada de Jesús amb Nicodem, recordant que tots som pelegrins que cerquem un significat que pugui sostenir la nostra vida, els nostres dolors i patiments. Afegeix que el Papa va subratllar la responsabilitat humana davant el dolor i que va fer una crida a millorar l’atenció als joves amb depressió i la prevenció dels maltractaments i abusos. Afirma que al Centre Penitenciari “Brians 1” va adreçar un missatge d’esperança, recordant que “els errors de la vida no determinen la identitat d’una persona”, convidant a deixar-nos acompanyar per l’amor de Déu i a continuar somiant el somni de Déu. Finalment, el bisbe convida a alçar la mirada a l’esperança, sense deixar de mirar el patiment del món, recordant que tots necessitem perdonar i ser perdonats.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, continua parlant del perdó. Expressa que “és necessari com a éssers humans perdonar i ser perdonats” i que “sense el perdó la vida és trista i infecunda”. Afirma que “per tenir l’experiència joiosa de ser perdonats, cal que nosaltres ens humiliem, reconeguem el que hem fet malament i demanem perdó”. Manifesta que “acceptar el perdó vol dir reconèixer que necessitem la misericòrdia de l’altre i obrir-nos a la reconciliació amb ell” i que “negar-nos a ser perdonats ens tanca en l’orgull i l’autoengany, mentre que acceptar el perdó ens ajuda a madurar”. Considera que “advertir que hom ha obrat malament és l’únic camí per créixer com a éssers humans, ja que ens permet corregir les nostres deficiències i avançar pel camí” i que “perdonar i ser perdonats ens dona la capacitat d’emprendre una nova vida, de reprendre el camí”. Finalment, diu que “els cristians hem après a no tenir por de demanar mil vegades perdó, perquè el penediment sana i purifica les nostres ànimes” i que “assumir la responsabilitat del que fem malament és camí per ser millors”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, amb les paraules de sant Agustí d’Hipona —«ens vau fer, Senyor, per a Vós, i el nostre cor està inquiet fins que no descansi en Vós»—, ens convida a “viure aquest temps d’estiu”, un període que esdevé una oportunitat per “descansar del soroll, de la pressa, de l’estrès, del compromís, del temps…” i, sobretot, per “descansar en Algú, en Aquell que ens espera a l’altra banda del murmuri”. Subratlla que cada estiu es desperta alguna cosa en el més profund del cor: aquella memòria del passat que ens retorna a la infància, a presències humils que Déu va utilitzar per escriure la nostra història. Manifesta que “vivim atrapats per les responsabilitats, per agendes cada vegada més plenes i cors cada vegada més cansats” i que “acumulem tasques, compromisos i preocupacions, però sovint oblidem aturar-nos”. Finalment, diu que “l’estiu és un regal, perquè ens concedeix la possibilitat de recuperar el temps per a allò veritablement important, com és el temps amb Déu” i demana que “aprofitem aquest temps per descansar en el seu amor”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “el missatge de Crist és la més gran de les novetats també avui”, que “el seguiment de Crist canvia la vida de les persones” i que “fer arribar el missatge de Crist, evangelitzar és una tasca prioritària de l’Església en el seu conjunt i de cada cristià en particular”. Expressa que “la llavor és bona, és la millor llavor, però a vegades no la plantem en el millor lloc, en el millor moment i sobretot no la cuidem per tal que creixi i es desenvolupi com cal”. Afirma que “són cada cop més els adults, joves i no tant joves, que es plantegen preguntes i s’acosten a l’Església” i que “quan algú s’acosta cal que trobi una actitud d’acollida”. Considera que “tan sols vivint la nostra fe des de la joia, la unitat i de manera profunda i ferma, serem capaços de mostrar-la d’una manera atractiva als qui s’acosten a Crist des del dubte i amb voluntat de cercar respostes” i que “Crist és sempre la millor resposta”. Finalment, manifesta que “de llavors n’hi pot haver moltes, de terrenys on plantar-les també, de sembradors n’hi ha molts”, que “nosaltres tenim la millor llavor, l’Evangeli, tenim un món assedegat de Crist” i que “ens cal per tant mirar de ser bons sembradors”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, diu que “viure l’Evangeli en el món d’avui és un repte apassionant”, que el Senyor continua cridant homes valents a deixar-ho tot per seguir-lo” i que això “ens ha d’omplir d’alegria i d’esperança”. Dona gràcies a Déu per les recents ordenacions sacerdotals i diaconals a la diòcesi d’Urgell i expressa que “els nous sacerdots i diaques que s’incorporen a la nostra Església diocesana són un regal immens per a tots nosaltres” i són els encarregats de portar-nos els sagraments i d’acompanyar-nos en els moments de dolor, però “per damunt de tot estan cridats a ser la imatge viva de Crist Servidor, fent-se propers als més febles, als malalts i als qui pateixen la pobresa i la solitud”. Afirma que el ministeri d’un prevere “no és una tasca solitària” i “necessita l’escalf de tot el poble de Déu”. Ens convida a convertir-nos en una xarxa viva de pregària i de suport als mossens de les nostres parròquies i ens anima a “encomanar-los cada dia i a fer de les nostres parròquies veritables llars acollidores”. Finalment, demana que “Maria, Mare dels pastors, guiï els passos dels nostres nous preveres i diaques”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, diu que expressions com “prioritat nacional” poden sonar a sentit comú, però poden amagar una frontera moral entre “els nostres” i els altres. Subratlla que “la Doctrina Social de l’Església no nega mai la responsabilitat dels governants vers el propi poble”, però que “el bé comú deixa de ser comú quan exclou prèviament algú per origen, passaport o situació administrativa”. Recorda les paraules del papa Lleó XIV a les Canàries: “La dignitat humana no té passaport ni perd valor en creuar una frontera”. Adverteix que “el gran perill és convertir la pobresa en competició entre precaris” perquè “això no resol la pobresa, sinó que la redistribueix en forma de culpabilització”. Assenyala que es fa creure a les persones amb precarietat que el seu adversari és el migrant pobre, i no pas “un sistema que concentra riquesa, debilita serveis públics…”. Finalment, demana que “deixem de dividir-nos entre “autòctons” i “estrangers”” i afirma que “la prioritat cristiana és evangèlica”: “Primer, la dignitat humana i el bé comú”, que ha de permetre que “tota persona pugui desenvolupar-se segons la seva dignitat”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, diu que “la missió té una fi” i “aquesta la situem en la comunió amb Déu i amb els germans”. Es planteja si realment podem dir que la missió s’acaba i recorda la dita “«No diguis blat fins que sigui al sac, i ben lligat», amb la qual assumim la importància d’acabar allò que comencem, però també acceptem que la comunió és sempre un projecte obert”. Expressa que “tots som valuosos, importants, necessaris i corresponsables de la missió” i que això implica “ser sembradors de la llavor del Regne, però també de recollir-ne els fruits”. Assenyala que “molts agents pastorals viuen en els seus propis àmbits, de vegades tancats en els seus criteris i accions”. Afirma que “el desig d’assolir una veritable comunió” és l’objectiu que el pla pastoral prioritzarà, “a partir del que hem conegut com a «Acció Catòlica»”, per “reforçar la missió de tots els agents pastorals i, al mateix temps, de totes les comunitats”. Manifesta que “arribar a assolir el do de la comunió passa per reconèixer el preuat valor, no negociable, de la dignitat de tota persona humana”. Conclou afirmant que “tot ha de convergir vers «la comunió»”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).
