Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Amb el mes de setembre comença un nou curs, un temps per reprendre les activitats, els projectes i els compromisos pastorals, i per afrontar amb esperança els reptes que es presentin.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del començament del nou curs pastoral, així com del Temps de la Creació 2026, de construir la civilització de l’amor, de la benedicció, dels primers en el cor de Déu, de la importància de l’Eucaristia dominical, de saber fer silenci i d’una Església que escolta.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “molts de nosaltres tenim la sort d’haver viscut un temps de vacances” i que “hem pogut canviar de ritme, sortint així de la sensació de monotonia”. Expressa que “durant aquest temps de vacances haurem tastat estones de silenci o haurem experimentat la presència de Déu en la natura, en una conversa o en un gest de generositat”. Adverteix que “ara que comença el nou curs podem caure en la temptació de tornar a la roda de l’activisme, deixant-nos endur per les presses i les múltiples tasques que tenim encomanades”. Afirma que “els cristians no podem viure instal·lats en la rutina ni en la monotonia, però tampoc no ens podem deixar arrossegar per l’activisme o l’estrès”. Manifesta que “la fe és relació viva amb Jesucrist”, que “Ell sempre ens sorprèn” i que “per això, si sabem contemplar tothora l’acció divina, els nostres gestos i tasques s’omplen de sentit i treballem amb consciència vocacional, agraïment i desig de trobar-nos amb Déu i amb els germans”. Finalment, ens desitja “un bon curs a tots i totes en pau i en comunió, construint el Regne de Déu enmig de la nostra societat”.
L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Joan Josep Omella, diu que “cada inici de curs és una invitació a començar de nou”. Apunta que “aquest nou curs arriba, a més, marcat pel record encara ben viu de la visita del papa Lleó XIV, el passat mes de juny”, dies que “van ser una autèntica gràcia per a la nostra Església diocesana” i “una oportunitat per redescobrir amb joia i agraïment la nostra condició de fills i filles estimades per Déu, i per renovar el nostre compromís cristià”. Expressa que “aquest nou curs pastoral és una oportunitat perquè el nostre entusiasme es concreti també en fets i accions” i que “una diòcesi és reconeguda pels fruits que produeix: comunitats acollidores, famílies que viuen la fe, joves que descobreixen la seva vocació, persones compromeses amb els més vulnerables i, en definitiva, catòlics capaços de portar esperança allà on viuen i treballen”. Finalment, demana que “comencem aquest nou curs amb confiança, units a Jesucrist i guiats per l’Esperit Sant” i que “alcem la mirada i mirem a Crist que ens guia avui i sempre”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “comença un nou curs, un temps nou, amb tot el que ens oferirà, i amb les gràcies que el Senyor ens vulgui concedir”. Alçant la nostra mirada a Déu i al camí que tenim al davant ens convida a deixar volar el nostre cor i proposa uns objectius per al nou curs: anunciar l’Evangeli, continuar el procés de reestructuració diocesana, la integració dels que venen de fora, passant “d’una pastoral i unes activitats d’acollida, que evidentment han de continuar, a una plena integració a les nostres parròquies, grups i moviments”, i la “sinodalitat”, “perquè cal tenir present que no vivim sols”. Finalment, diu que “amb aquests objectius comencem esperançats el nou curs, posant-ho tot a les mans del Senyor que és amor, i demanant la protecció maternal de la Mare de Déu de la Salut, patrona de la nostra diòcesi”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xabier Gómez, afirma que “hem viscut amb impotència un estiu d’incendis que no són només una fatalitat ni un accident de temporada”. Constata que a Catalunya “la temperatura puja de manera sostinguda, especialment a l’estiu” i recorda que “el 2025 va ser un avís sever: 2.168 incendis de vegetació, un 62% més que l’any anterior, més de 8.600 hectàrees cremades…”. Considera que “quan crema un bosc, no es perd només paisatge, es fereix la biodiversitat, s’empobreix el sòl, es posa en risc la salut, el treball, l’habitatge i la memòria compartida”. Per això, afirma que “la Jornada mundial de pregària per a la cura de la creació, l’1 de setembre, i el Temps de la Creació, fins al 4 d’octubre, no poden ser una nota més al calendari diocesà”. Recorda que “el lema del 2026, “Aigua viva”, inspirat en Ezequiel 47, convida a deixar que la gràcia de Déu sanegi el que hem assecat” i explica que “la conversió ecològica és tornar a mirar la Creació com a do, no com a botí”. Finalment, convida les comunitats a tornar a llegir Laudato Si’ i a sumar-se a la xarxa diocesana d’eco-parròquies.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que, en un «món en estat de bel·ligerància permanent», el papa Lleó XIV, a la seva encíclica Magnifica humanitas, convida tothom a fer la seva aportació per tal que es faci present la civilització de l’amor. Afirma que la perspectiva cristiana de la història, a la llum de Crist mort i ressuscitat, ens permet confiar en la força de l’Esperit i en la possibilitat que el bé creixi silenciosament i regni la pau. Expressa que la fe ens impulsa a mirar la realitat i el sofriment dels més febles, i considera que el testimoniatge dels sants i els justos ens mostra que és possible afrontar el mal des de l’esperança cristiana. Afirma que «la civilització de l’amor no neix d’un gest únic i espectacular, sinó d’una suma de fidelitats petites i constants que afronten la deshumanització». Considera que ningú no està exempt de responsabilitat i que cadascú ha de veure si opta per la lògica de la força o la de la pau. Finalment, destaca cinc vies proposades pel Sant Pare: «desarmar les paraules, construir la pau en la justícia, assumir la mirada de les víctimes, conrear un sa realisme i rellançar el diàleg i el multilateralisme».
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, explica que “les primeres comunitats cristianes van comprendre molt bé que la resposta cristiana davant les dificultats, els odis i les calúmnies no és la condemna dels altres, sinó la benedicció”. Recorda que “Jesús havia donat el manament de beneir tothom i de fer-ho sempre” i que, a la primera carta de Pere, l’autor diu: “no torneu mal, no insulteu els qui us insulten; més aviat beneïu-los, vosaltres, que Déu ha cridat a rebre en herència una benedicció”. Considera que “les persones que saben beneir els altres són les que contribueixen a sanejar aquest món contaminat i construir una societat millor” i que “beneir els altres és apreciar allò que fan de bo o allò de bo que tenen, valorar-ho, recolzar-ho”. Afirma que “amb això no estem afavorint la tolerància de la injustícia ni recomanant una inèrcia passiva davant de qui obra malament”. Finalment, defensa que si s’ha patit una injustícia, es té dret a exigir justícia i protegir la dignitat pròpia i dels altres, però sempre deixant de banda la ira i la venjança per avançar cap a la reconciliació, la solidaritat i la pau.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, diu que “a les portes d’un nou curs pastoral, Crist ens convida a preguntar-nos on volem posar el cor i cap a quin horitzó desitgem caminar com a Església”. Expressa que “enmig de tantes urgències i desafiaments, l’Evangeli ens retorna sempre a l’essencial: als necessitats, als pobres, als qui ocupen els últims llocs del món, però els primers en el cor de Déu”. Considera que “si volem començar bé aquest nou temps, hem de girar la nostra mirada cap a ells i posar-los veritablement al centre”. Afirma que “l’amor mai no és insignificant” i que acostar-nos als vulnerables “és descalçar-nos davant una terra santa”. Finalment, demana que “aquest nou curs ens trobi desperts per construir aquest projecte d’amor «que s’estén i es realitza en la història […] per alliberar-nos de l’esclavitud, de les pors, del pecat i del poder de la mort»”, ja que potser, aleshores, “comprendrem que els pobres no ocupen el centre perquè necessitin la nostra compassió, sinó perquè en ells resplendeix d’una manera singular el rostre d’Aquell que, essent ric, es va fer pobre per nosaltres, per ensenyar-nos que només l’amor pot canviar veritablement el món”.
El bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, diu que “el Senyor es fa present quan ens reunim en el seu nom” per “pregar de manera comunitària, per escoltar la Paraula de Déu” i “per celebrar l’Eucaristia”. Expressa que “el sentit del precepte dominical va molt més enllà de ser un manament de l’Església” i que “ha esdevingut el centre de la setmana per a tot cristià, una oportunitat d’encontre amb el Senyor molt més que no pas una obligació formal”. Afirma que “viure l’Eucaristia, participar-hi, demana de nosaltres constància i comunió, dos sentiments sense els quals viure la fe és fa molt difícil”. Manifesta que “els nostres preveres s’esforcen per atendre al llarg del diumenge, incloent-li la vigília, un gran nombre de comunitats” i que “és aquest un esforç i un treball que hem d’agrair-los i en el qual podem ajudar de molt diverses maneres: col·laborant en la celebració de l’Eucaristia o atenent la conservació dels nostres temples”. Finalment, prega que “demanem al Senyor vocacions sacerdotals” i que “ajudem en la mesura que puguem a fer de l’Eucaristia el centre de la nostra setmana: ajudant en el que calgui i desplaçant-nos també, si és el que convé”.
El bisbe d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, parla “sobre un aspecte que el Sant Pare va recalcar davant el jovent: el saber fer silenci”, “desenvolupar la capacitat de romandre en silenci”. Expressa que “el silenci no és un simple «callar», sinó que “requereix centrar-se i concentrar-se”. Considera que “cal fer-se conscient de l’acció de silenci que realitzem” i que “la primera cosa necessària és frenar les distraccions”. Diu que “Lleó XIV ens proposa que, en cercar el silenci, optem per no escoltar els sorolls, i així no ens deixarem distreure”. Afirma que “si adquirim la capacitat de romandre en silenci, anirem netejant el nostre interior i exterior, i sentirem la veu d’Aquell que sempre ens respon, la del Senyor”, “una veu pura, nítida, vertadera”. Subratlla que “arribats als espais del silenci podrem continuar el discerniment i la recerca de la veu de Déu que ens proposa el Papa”. Finalment, demana que tinguem en compte que Déu ens parlarà “en l’escolta i la lectura de l’Escriptura, i en la pregària de l’Església”.
El bisbe de Lleida, Daniel Palau, diu que voldria que “ens féssim més nostra la gran invitació que ens fa Jesús: ser feliços”. Expressa que “el desig de felicitat té a veure amb el fet de viure la fe en comunitat” i que “la invitació que ens fa Jesús és a trobar-la conjuntament i per a tots, és a dir, eclesialment”. Considera que “la felicitat i l’eclesialitat són realitats que es busquen i es necessiten” i que “ens cal cuidar ambdues realitats”. Ens convida a aturar-nos en “un element important que ens encamina a ser una Església feliç: l’escolta” i afirma que “aquells que escolten són i fan Església”, “reconeixen la necessitat dels altres”, “aprenen a posar-se en un lloc que no incomoda” i “faciliten el diàleg”. Demana que ens ajudem mútuament “amb una escolta activa, aquella que tracta d’entendre, interpretar i posar-se en el lloc de l’altre”. Subratlla que “l’Església serà feliç quan escolti tothom, començant pels febles, els ferits, els marginats, els oblidats…”. Finalment, diu que “qui escolta aprèn a proposar la fe com un camí de vida” i que “qui escolta és Església, creix en la gran virtut de la humilitat i assoleix la felicitat que desitja”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense (https://www.tarraconense.cat/).
