Data: 13 de setembre de 2026
«Hem d’aprendre a mirar el perdó, poderosa medicina contra el mal que sana les nostres ferides interiors, com alguna cosa que forma part d’un procés, d’un camí. (…) És un camí llarg, és un procés que requereix molta paciència, és un treball que hem de fer amb nosaltres mateixos, tant personalment com per mitjà d’altres itineraris d’acompanyament i també de reconciliació interior. I és necessari no desanimar-se: en el perdó s’avança amb petits passos.» Ens ho deia el papa Lleó XIV en la vetlla de pregària a l’estadi olímpic de Barcelona el passat 9 de juny.
Perdonar costa, no és fàcil; el desig de fer-la pagar és una cosa tan humana que gairebé no ens n’adonem que és del tot contraria a la fe en Crist. Hi ha, però, un factor que potser ens pot fer decidir a perdonar, i és la nostra pròpia necessitat de ser perdonats. El perdó és un procés reversible perquè conscientment podem fer mal i per tant necessitem ser perdonats, i a la vegada som objectiu del mal dels altres i necessitem perdonar.
L’Església ens ofereix un camí per a rebre el perdó i aquest el coneixem bé, no és cap altre que el sagrament de la reconciliació. Per rebre’l ens cal preparar-nos-hi ben conscientment a través d’un examen profund de la nostra consciència. Reflexionant sobre com vivim els manaments de Déu i els consells evangèlics per arribar a la conclusió que estem necessitats de perdó.
El prevere actua en l’administració del sagrament de la reconciliació en la persona de Crist i per això ha de fer-ho amb prudència, discreció, discerniment i fermesa, moderat sempre per la misericòrdia i la bondat. (Reconciliatio et paenitentia, 29). A través del ministre establim un diàleg entre nosaltres, penedits, i Déu. Deia el papa Francesc, «quan un es confessa, és perquè sent que alguna cosa no està bé i vol ser-ne alliberat».
Hem de ser honestos i escoltar el consell espiritual que se’ns ofereixi, i acceptar de grat la penitència, com un acte que ens ajuda a reparar les nostres ferides. Així, quan el ministre estén la seva mà sobre nosaltres i escoltem la fórmula d’absolució, som alliberats de la culpa i alhora fem ferm propòsit d’esmena, és a dir, de mirar de no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra un cop i un altre.
El sagrament de la penitència ens obre les portes del perdó per tal de ser perdonats i de poder perdonar. És el camí del perdó, per això ens hi hem d’acostar amb rectitud i transparència de consciència, amb contrició, és a dir, amb penediment i amb el propòsit de no tornar-hi, sempre oberts a ser perdonats i a perdonar. El perdó ens posa davant de Déu i davant de la nostra pròpia realitat necessitada de perdonar i de rebre el perdó, no pas setanta vegades, sinó setanta vegades set, no sigui que el Senyor ens digui: «No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu?» (Mt 21,33).
