Data: 22 de novembre de 2026
El cicle litúrgic anual celebra en el seu darrer diumenge la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, rei de tot el món. En aquest dia, doncs, som convidats a posar la mirada en la reialesa de Crist. Ell és el rei de tot l’univers, ja que, com diu sant Pau, Déu ha creat tot l’univers per ell, i l’ha destinat a ell (Col 1,16). Aquesta reialesa de Jesucrist té la seva màxima expressió en el misteri de la creu. Crist regna en tot el món des del tron del crucificat. La seva glòria, la seva plena manifestació, és inseparable de la seva mort i resurrecció.
La creu, als ulls del món, és, com diu Pau en la seva primera carta als Corintis, una niciesa i un escàndol. Però, al mateix temps, per a qui es deixa amorosir per la gràcia de Déu, és manifestació del poder i la força de Déu. En la feblesa humana extrema del Fill de Déu fet home podem copsar tot el poder i la saviesa de Déu. Per això, no és pas estrany que en la festa de Crist rei l’Església ens presenti el quadre apocalíptic del judici final, on el Fill de l’home separa els uns dels altres segons l’acceptació o refús de Jesús pobre. Sí, en aquest capítol 25 de l’evangeli segons sant Mateu, el Rei s’identifica amb els necessitats: tenia fam i set, era foraster, estava despullat, era malalt o a la presó. El qui, en el moment culminant de la història, s’asseurà al seu tron és el pobre que judicarà tots els homes sobre la nostra resposta a la indigència dels seus germans més petits, perquè m’ho fèieu o m’ho negàveu a mi.
La reialesa de Crist ens demana, doncs, d’estar ben atents a la realitat en què ens movem. Hem de ser capaços d’acostar la mirada a tota persona que trobem en el nostre camí. Mirar el rostre d’una persona significa tractar-la amb la dignitat que té. Anomenar-la pel seu nom. No caure mai en l’actitud freda de considerar-la un número més o un entrebanc en el camí. Qui s’acosta al germà podrà intuir el que en la seva mirada es manifesta. Així hem de ser els cristians: els qui no defugen la mirada de qui cerca una paraula d’ànim, una mà que consola, un gest que doni esperança per a seguir caminant. Sant Joan de la Creu deia: “Quien huye de la cruz, huye de todo lo bueno.” Penso que també els deixebles de Crist —en la mateixa línia del sant carmelita descalç— hauríem de tenir clar que fugir dels pobres és fugir de Crist. Ell s’ha identificat amb els necessitosos; per tant, rebutjar un pobre és rebutjar el Rei de l’univers, en qui tot té ple sentit i per qui tot arriba a la seva plenitud.
El Sant Pare, en el missatge per a la X Jornada Mundial dels Pobres, ens diu: “Els pobres dels nostres dies són els oblidats i els marginats. Que ells puguin trobar el Fill de Déu, que s’ha fet proïsme de tots sense descurar ningú. Que el trobin, abans que res, en els qui es diuen cristians.” La reialesa de Crist, en conclusió, ens duu a mirar la pobresa humana, la qual, en Jesús, Déu comparteix fins a la creu.


