Data: 1 de març de 2026

Estimats diocesans,
estimada església d’Urgell,

Amb l’afecte de pare i pastor, avui us convido a fixar la mirada en la constitució Sacrosanctum Concilium, dedicada a la sagrada litúrgia. Pot semblar, a primera vista, un tema “tècnic”, reservat a qui prepara celebracions. Però, en realitat, toca el cor mateix de la vida cristiana. Perquè la litúrgia no és una decoració de la fe, ni un simple conjunt de ritus: és el lloc on l’Església viu de Crist i on Crist continua actuant en la seva Església.

El Concili volgué que tornéssim a contemplar la litúrgia com a obra de Déu i no només com a obra nostra. En ella, el Senyor ens reuneix, ens parla, ens alimenta, ens perdona i ens envia. En la litúrgia es fa visible l’Església tal com és: poble convocat, cos unit, família reconciliada. Per això, quan celebrem, no “assistim” a una cosa aliena: entrem en el misteri pasqual de Crist, en la seva mort i resurrecció, que és la font de la nostra esperança.

Sacrosanctum Concilium ens recorda que la litúrgia és el “cim” cap al qual tendeix l’acció de l’Església i, al mateix temps, la “font” d’on brolla la seva força. Si la nostra caritat es refreda, si el nostre anunci es torna cansat, si la missió perd alegria, sovint és perquè ens hem allunyat de la font. La litúrgia ben celebrada —amb fe, amb senzillesa, amb veritat— no ens tanca; al contrari, ens obre. Ens arrela en Déu per fer-nos disponibles als germans.

El Concili subratllà també una cosa decisiva: la participació plena, conscient i activa dels fidels. No es tracta de multiplicar coses a fer, ni de convertir la celebració en un escenari. Es tracta de participar amb el cor despert: escoltar la Paraula, respondre amb la fe, unir-se a la pregària de l’Església, oferir la vida amb Crist, combregar amb desig de conversió. La participació més profunda és interior, i d’ella brolla, naturalment, l’expressió exterior.

Per això, Sacrosanctum Concilium impulsà una renovació que ajudés a comprendre millor els signes i a assaborir la riquesa de la tradició litúrgica. Volgué que la Paraula de Déu fos proclamada amb més abundància; que els ritus manifestessin amb més claredat el seu sentit; que el cant sagrat fos un veritable ministeri; que el silenci tingués el seu lloc; que l’any litúrgic formés l’ànima cristiana; que els sagraments fossin celebrats com a trobades reals amb Crist. I tot això perquè el poble de Déu, o sigui tots nosaltres, poguéssim beure amb més claredat del misteri.

Em plau concloure amb una invitació molt concreta per a la nostra Església diocesana. Tinguem cura de la litúrgia perquè no és nostra. Tinguem cura de la preparació: lectors laics, cants, espais nets i endreçats, una acollida fraterna. Tinguem cura del ritme interior: arribar a temps, guardar el silenci, escoltar sense presses, respondre amb fe. Tinguem cura, sobretot, del cor: perquè no hi ha bellesa exterior que substitueixi una assemblea que prega. I no oblidem que la litúrgia autèntica no s’acaba amb el “aneu-vos-en en pau”: comença allà, en la vida quotidiana, on es posa a prova la veritat del que s’ha celebrat.

Que el Senyor ens concedeixi redescobrir, a la llum de Sacrosanctum Concilium, l’alegria de celebrar en comunitat per arribar a la Jerusalem celestial.

Amb la benedicció i afecte del vostre bisbe, el Vostre servidor,